Project Gutenberg's En Pere i altres contes, by Claudi Planas i Font

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org


Title: En Pere i altres contes

Author: Claudi Planas i Font

Release Date: February 24, 2007 [EBook #20658]

Language: Catalan

Character set encoding: ISO-8859-1

*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK EN PERE I ALTRES CONTES ***










EN PERE

En Pere, al llevar-se aquell dia, li portava votada al Jaumet: all
on el trobs, l'estossinava. On s's vist!- anava dient-se, mentre es
ficava les calces pausadament. -Amics com rem de petits, companys de
tota la vida, fer-me aquesta mala passada! I ella? Oh, ella rai;...
prou que me la pagar, la poca pena!... Ves que jo em posi a
cantar... bandarra, desvergonyida!... No ser pas jo qui hi perdi...
I es quedava una estona rumiant... Pensava en el passat... amb
aquells festeigs al clar de lluna, a l'horta de darrera casa
d'ella... en aquells pessics tant dolos com una carcia que li
ventava perqu estigues quiet... en les mil _fiorituras_ amb que
broda el festeig una que'n sap amb un que hi va de bona fe... i tot
s'hi enternia... Per aix al tornar a pensar amb el Jaumet, aquella
paret mitjera que li havia caigut al damunt al bo del seu
embadaliment, en Pere treia foc pels queixals... Fins, tot llescant
el pa per fer la suca-mulla, una idea boirosa li creu pel cap... I
si se l'enduia el ganivet?... El Jaume el trobaria bon segur, a la
pea del sot... Per de seguida va pensar que un home, encegat, no
sap el que fa... i ja es va veure al Jaumet afinant-se i caient tot
aplomat... com una cosa buida... va sentir desprs un silenci... una
quietud... i el Jaumet a terra, sense bellugar... I una esgarrifana
el va sacsejar fins a les entranyes... Va deixar estar el ganivet, va
agafar la magalla... i avall.

Clarejava; a l'obrir la porta del carrer un baf humits i tebi el va
sobtar. El cel d'un to moradenc, llenava una claror trista; i en
aquell ambient de calma semblava que tot s'hi esvas, que totes les
remors s'hi fonguessin, apagades... Va ajustar la porta i va rompre a
caminar, estossegant... Les cases del poble, mal afilerades,
s'esllanguien avall, amb un aire de cansament... de malhumor, com
ensomiades... Va travessar la plaa de l'esglsia i va trencar pel
carrer de Frana... al cap-de-vall s'hi veia el pla, tot boirs, i
all baix al lluny de tot, la serra de marina es deixondia com una
faixa moradenca, pesadament aclofada en mig de la universal presea...

-Llamp de llamp!...- anava fent tot caminant -perqu desprs de tot,
l'hora de l'aigua passava... amb aquelles cabries s'havia
entretingut... i les mongetes cuidaven a quedar-se en sense regar...

Ja arribava al cap-de-vall del carrer quan sent que el criden:

-I doncs, qu va ser el del ball de l'era que diu que?...-

En Pere es va quedar tot sorprs...; no hi havia caigut ell en que
tot el poble n'aniria ple!...

-Diu que et va donar tant bell sufoc, la Pepeta...- i canviant de to:
-la mossa de casa ho contava a nit, al tornar-ne...-

La mossa!...- va pensar en Pere. -s a dir que les noies en
parlen!... s a dir que... llamp de llamp!... ni menys hi havia
caigut ell en que al poble hi hagus mosses!...

Hi hagu una estona de silenci. Tots dos anaven caminant: en Pere al
davant, la magalla a coll, l'aire resolut; l'altre al darrera, tot
encorvat, les cames tortes, trescant per aconseguir-lo. I el poble
s'anava allunyant, allunyant darrera seu... El sol havia esclatat
inondant la plana d'una polsina daurada, que confonia els ltims
termes i el dia s'anava obrint ample i ser, en mig d'un silenci que
interrompien solament el cant de les cigales i el brand canoner de
la campana tocant a missa primera. De sobte:

-Ah, per jo de tu... el que s el Jaumet no me la duria pas al
mol... com hi ha Du que no me la duria al mol!...-

En Pere no va contestar, anava molt capficat... sols va alar-se
d'espatlles...

Per desprs, quan es va desempallegar d'aquella romaguera, murmur
de baix en baix, mirant-se'l de reull: s a dir que tu vols que jo li
casqui un fart de llenya, al Jaumet!... I que se te'n dna a tu del
Jaumet; ni de mi... ni de tots dos! al tornar a caminar torn a
pensar: s a dir que ell vol que li casqui de valent... i que en t
de fer ell... ni de mi, ni del Jaumet!... I com ms anava ms
s'enquimerava de pensar que en les seves coses s'hi fiqus aquell
altre Jaumet.

No havia fet una vintena de passes, quan li diuen des de dalt d'un
marge:

-No ets home si no li casques un fart de llenya que el doblegui, al
Jaumet!...-

Aquesta vegada en Pere ja va esclatar: es tomb i mirant fit a fit al
Ton de la Llcia, que s'estava a dalt del marge l'esquena vinclada,
amb el cvec que acabava de clavar a terra encara a les mans, li va
dir amb to solemne:

-El que haig de fer, jo ja ho s... i ho far jo el que haig de
fer...

-Home, jo t'ho deia... perqu... vaja... si fins les mosses se'n
reien a nit...

-Si les mosses reien, era que estaven alegres... i a mi ning m'ho
diu tens de fer aix o tens de fer all... o tens de fer el de ms
enll... perqu quan un home s home... ho s... I _alanta!_-

I deixant a n'en Ton amb un pam de boca badada, sense saber si riure
o cremar-se, en Pere va rependre el cam murmurant: -Llamp de
llamp!... Potser s que va de bo que les mosses se'n riuen!...
xafarderes, quina ms, quina menys!... Oh, i que si jo n'atrapo una
que se'n rigui, potser... potser li inflar les galtes, jo... potser!
-I anava dient els salms al revs, quan de sobte:

-Clac!... clac!... clac!... Ja te'n pots buscar una altra, que el que
s la Pepeta!... clac!, clac!, clac!... quina cara que feies quan te
va plantar pel Jaumet!...

Era la Maria Antnia, que aclojada al rec, arremangada de braos i
les mans xipollejant per l'aigua per a collir crixems, se'l mirava
de ple a ple rient com una beneita.

-De qu rius tu?... (clac!... clac!... clac!...) oh, s que mira que
no riguis... (clac!... clac!... clac!...) s que potser amb aquests
cinc dits!... (clac!... clac!... clacl...) boja, ms que boja! una
altra cosa va dir; ms valdria que... (clac!... clac!... clac!...)

I mentre en Pere, per no escanyar-la entre les seves mans,
s'allunyava rpidamnt, aquell clac!, clac!, clac! ressonava en tot
l'entorn, fresc i clar, mig confs amb el barboteig de l'aigua...

I heu's aqu com en Pere, aquell dia, a l'arribar a la pea, s'hauria
barallat amb tot el poble... amb tothom, menys amb el Jaumet... Ja ni
se'n recordava del Jaumet!... coi de rialles!... i coi de
xafarderes!... i llamp de xafarders!... I com per desfogar la quimera
que portava, vent cop de magalla, va rompre el rec i l'aigua
encaixonada, respirant al sentir-se lliure, s'esband barbotejant per
la pea com un somrs de frescor.



LLAURANT

El primer xiscle d'oreneta, fresc i vibrant com una ratxa de
matinada, va entrar a dins de la cort.

Clarejava; a dalt del mur, prop de les vigues hi havia una
finestreta, com un ull obert a l'immensitat, per on es filtrava un
tel de claror somorta, d'una claror cansada, que s'esbandia en
polsina blanquinosa cap al fons. I all moria, aclarint dbilment les
cantelludes anques dels bous, partides per aquelles cues llargues...
llargues... tantost caigudes i immvils, tantost cargolant-se com
cucs enormes, ara sobre una anca, ara sobre l'altra, per a tornar a
caure, totes esteses, mandrosament.

El vailet, l'Andreu, ja era dret. Arquejant-se endarrera, els ulls
abotegats, la cara reinflada, s'estirava, s'estirava tant com podia,
mentre en un badall immens exhalava tota la nyonya de la son a
l'esvair-se. I els bous, tombant el cap, se'l miraven amb sos
ullassos fondos, tristos, remugant pausadament...

Part de fora es va sentir un espatec d'ales, i el cant vibrant d'un
gall es caragol briosament enlaire... un clocleig d'innombrables
tons li va contestar, i gaireb al mateix temps una veu de dona,
fresca i clara, va cridar pel pany de la porta:

-Hala, tocassons, que ja es dia!...

L'Andreu s'acab d'espavilar; cuita-corrents va desfermar els bous,
entortolligant-los-hi els ronsals entre les banyes; va treure el
parpal que estrebava la porta... I un glop de calma serena, un tros
d'immensitat, plena de l'aire de matinada, s'agambol cap a dins. I
com portada per son ambient de calma, l'Andreu va veure al mig d'una
era grandiosa la silueta d'una dona jove, molt jove, nua de peus i
cames, els braos arremangats, escampant grapats de blat-de-moro
entre aixelabrada aviram.

Fou un moment; des de la fosca de la cort, el vailet la va veure a
plena llum, tota rossa de celstia, com una d'aquelles visions que
creuen a voltes pel cel de l'nima, a flor de cervell... De seguida
l'esborr la massa enorme d'un bou, passant pel buit de la porta, com
una fora morta, pesada... irresistible...

-Quina hora s, Maria?- li pregunt a l'eixir, tot allarat...

-Quatre hores han caigut estones ha!...

I les veus es perdien en l'espai immens, com ofegades... Des de la
porta de la cort, sols es veia aquella era, llarga... estesa...
Desprs un buit enorme, una immensitat d'aire i cel, sospesos a plom,
fins all baix, al lluny de tot, on blavejaven esbarcenats els cims
ms alts d'una serra... I del fons d'aquell buit se'n alava poc a
poc una boira espessa, tbia i humida, que escampava un baf de terra
en la solemne quietud de la matinada, sense un al d'aire, calma i
fonda.

-Quina calda!- digu el vailet, mentre els bous bevien a la pica del
costat del pou, rabejant-se en la frescor de l'aigua, tot just
pouada...

-I la que far!...- digu ella amb el bra dret ests senyalant al
lluny... -I goita quina boirada!...- i d'un bot s'enfil al mur de
l'era. Un petit al de vent que pass li feu moure les faldilles...
Ell, atret pel misteris encs que entorn s'esbandia aquella figura
petita i esprimatxada, tota retallada sobre el fons blau, s'hi an
acostant com embadalit... Els bous bevien a poc a poc.

All sota, al fons del sot, la boira restava encalmada com una fumera
espessa... Sols de tart en tart s'aclaria en diferents indrets,
agambolant-se com si una m invisible la regirs per dins, i llavors,
assota sa blancor un xic agrisada, hi verdejaven les clapes dels
sembrats, entre la rojor adamascada dels rostolls humits, estesos al
fons d'aquella lletosa blancor, com una immensa taca de sang.

Hi hagu un llarc silenci... tots dos restaven immbils, com
subjectes al vol de sos pensaments, i mentre llurs pits aspiraven a
voluptuoses ratxades el baf de terra que pujava del sot, llurs
mirades vagaven indecises, perdudes per l'immensitat...

-Goita, el sol!...- murmur ella al cap d'una estona, de baix en
baix, com dient-s'ho a si mateixa...

-El sol!- repet ell ms baix encara i com d'esma... I llurs mirades
es fixaren all baix, totes dugues juntes, aparellades...

Fou una claror ms viva, un esclat vibrant, i esqueixant glopades de
boira, el sol va reventar en flames.

* * *

Amb un adu! l'Andreu va pendre comiat... Es pos al cap dels bous i
la carreta va arrencar. Un moment resson el trontoll de les rodes
damunt les lloses de l'era; desprs, al trencar entre els pallers que
vetllaven escampats al costat de la masia, sa remor qued ofegada en
el tou de palla que encatifava la terra.

El cam feia una gran _S_ vorejant la carena; de primer s'endinsava
per una fondalada, tornava desprs al lluny pel davant de la masia i
s'allunyava finalment cap a l'esquerra, sempre baixant, fins a
arribar al pla. I per all, cap a la fondalada, la carreta anava
baixant, socatrejant d'un cant a l'altre, grinyolant pausadament.
Els bous, encarcarats sota el jou que aguantava la llana de la
carreta, brandaven a comps ses masses ventrudes, les testes
acotades, les gropes anguloses i fermes, onejant sobtadament a cada
passa. Sobre la carreta, l'arada es bressava d'un cant a l'altre, al
plaer dels sotracs... l'Andreu anava endavant... I el sol batent de
llisquentes caldejava la fondalada; en tots els boscos de l'entorn el
cant de les cigales s'esllanguia com un immens frisament, i sota les
mates de boix que amagaven el marge, llenaven una alenada de fresca,
que reanimava al passar.

Essent davant de la masia, l'Andreu instintivament va tombar-s'hi.
Des d'all es veia, enxiquida per la distncia, neta i rica en
colors, amb son porxo i sos corrals amb ses teulades i teuladetes
groguejantes de rovell, amb sa fatxada emblanquinada, tota
estarrufada de cara al pla. Sa massa blanquinosa es destacava
potentment sobre el verd fosc dels boscos que s'estenien al seu
darrera, com ones d'una mar parada, enfilant-se fins al cim, sota el
cel d'un blau fort, d'un blau vessant d'alegria. I all, dreta encara
sobre el mur de l'era, les faldilles voleiant a la primera ratxa de
la marinada, tota ella amarada de sol, la Maria se'l mirava, petita i
esprimatxada, amb ses formes de vailet...

-Coi de mossa!- es digu l'Andreu, parant-se... I aquella silueta tan
petita, tan llunyana, semblava que el xucls... que l'atragus... Coi
de mossa!...- tornava a fer, sense saber ben b el qu volia
dir-se... i com ms se la mirava, ms el cor se n'hi anava... Per
els bous varen passar, varen passar amb son pas sempre ferm, sempre
reposat, anant sempre drets a un fi, aquell fi boirs i impenetrable
que covava al fons de llurs nines calmes i fondes, i com endut per
llur rebolada l'Andreu don un pas ms i tot es va fondre...

La recolzada del cam va amagar la masia, la fondalada, la mossa, tot
aquell mn petit per acolorit, i un altre mn ms gran, per ms sec
i ms aspre es va estendre als seus peus... La plana amb ses clapes
de sembrats, amb ses esteses de terra roja, un xic cendrosa sota el
sol, se li mostrava tota nua, tota oberta en sa grandiositat. La
boira de la matinada s'anava esvaint, arreconant-se als repeus de les
muntanyes o enlairant-se cap al cel on quedava formant blancs
lleganys, que es destriaven. I arreu per tots aquells camps de
rostoll, les unes darrera una parella de bous, les altres darrera un
cavall que avanava a pitrades, petites figuretes, ms petites i ms
confoses com ms llunyanes, anaven i venien d'un cant a l'altre,
caminant sempre, deixant al seu darrera com rastre del seu pas, una
llenqueta de pols que s'alava, s'enlairava i s'esvaa en l'intensa
blavor del cel.

* * *

El sol ja era alt quan l'Andreu comen a llaurar... el demat
caminava cel amunt, cel amunt, entre panys de blavor assetinada,
esflorant el somni de la terra amb son rssec esplndit de clarors
enlluernadores i xafegors aplomades... I els bous anaven avanant,
passa darrera passa, lentament, calmosament... L'arada s'aferrava, la
terra semblava que s'endurs. A voltes llurs forces desdeien...
l'Andreu els atiava a crits... A voltes un terrs massa dur, els
aturava en sec... L'Andreu arborava el garrot, i ells, parpellejant
dolorosament sobre ses negres nines, ms calmes i ms fondes que mai,
donaven una embranzida... i el jou grinyolava i l'arada cruixia com
si ans a quedar desgavellada, esclafada entre dues forces
colossals...

I l'Andreu els seguia, caminant penosament pel doll de roja frescor
que brollava da les aletes de la rella, a banda i banda del solc...
seguia aspirant la bafarada xardorosa de la terra... el front amarat
de suor, sota el sol que estabellava... seguia aferrat a l'arada, com
fent una sola pea, amunt i avall del camp... El comenar a llaurar,
el record de la mossa surava encara pel seu cervell;.. voleiava pels
seus ulls, fixos a terra... per el solc no anava prou dret...
semblava que la terra el volgus tot per ella... poc a poc el vailet
ja gaireb no pensava... I al tombar, a la punta del camp, veia all
lluny del lluny, la serra blavosa, coneixia aquella fondalada i el
blancai de la masia ressaltant sobre el verd emboirat dels boscos...
tot al lluny, molt lluny... I ms en la plana inmensa i les
siluetes dels llauradors passant i traspassant sempre lentes i
pausades, deixant darrera seu aquelles llenques de pols que
s'alaven, s'enlairaven i es fonien la blavor assetinada del cel...

I el dia anava passant ample i ser, com una onada de llum rodolant
per sobre el pla... les cigales cantaven desesperadament; en la
calima dels horitzons hi vagava una nota fonda i grave com una
vibraci perduda d'aquell himne de claror i insensiblement un ambient
de plenitud s'estenia per tot el pla. I en mig d'ell, indiferent com
una fora fatal, com una fora morta, seguia arrapat a terra, sempre
pausat, sempre solemnis, aquell divagament estabornit, aquell anar i
venir dels llauradors, aquell fumejar de les llenquetes de pols...

Cap a migdia, un vol d'orenetes creu de cap a cap del pla, xerricant
i perseguint-se... d'una pea llunyana, se'n al una parella de
cogullades, tot piulant... desprs qued un gran silenci... i tot an
morint... els llauradors s'anaren fonent... els uns tornant cap al
poble, els altres buscant el reds d'una ombra... Sols en tota
l'extensi, l'Andreu seguia llaurant... un solc darrera l'altre,
aquella ratlla que havia deixat el primer, dreta i enrampada com una
esgarrinxada creuant de cap a cap la fa polsosa del camp,
s'aixamplava, s'estenia com una taca d'oli, mentre les masses dels
bous, brandant sempre i amb l'Andreu al detrs, s'allunyaven plana
enll, fins a enxiquir-se... fins a emboirar-se en la calima...
Tombaven i tornaven sempre brandant... creixent i dibuixant-se... la
testa enrampada i ferma, els ulls fondos i tristos, dolament
resignats.

* * *

En caure el migdia, la mossa va arribar... l'Andreu la va veure al
lluny, molt lluny, com un blancai confs surant a flor dels camps...
aviat la va conixer; men els bous a la punta del camp, all on la
carreta solitria alava sa llana al cel; els hi estengu un tou
d'herba seca i mentre ells remugaven, s'assegu a l'ombra que la
carreta feia.

Suava a raig fet; la sequedat de la gola l'abrusava... tot ell es
sentia capolat...

I la Maria s'anava acostant... Duia una cistella al cap i anava de
pressa... de pressa... Les faldilles li espetegaven detrs, i a cada
passa ses formes esprimatxades es perfilaven sota els replecs de la
roba.

A l'arribar, l'Andreu es sent envat en la revolada d'aire que
portava... Era quelcom d'ella, aquell aire d'encs que entorn
esbandia... Ell es sent tornar en si... la mir somrient i sols va
dir-li senyalant el tros llaurat amb un moviment de cap:

-Oi que sc trescat?...

La Maria, deixant senzillament la cistella a terra, sols digu:

-Te'n manca un bell boc encara!...

I callaren tots dos. El sol queia a plom; en tot l'entorn no es veia
una ombra i un fons de tristesa enorme s'esbandia calladament per la
immensa soletat.

L'Andreu a l'ombra, rosegant un mos de pa negre i dur, contemplava
amb dola mirada a la mossa, dreta al davant seu, a ple sol... La
mossa callava... Ell sentia un benestar!... una sensaci dolcssima,
com si aquella dona li passs la m pels cabells, poc a poc,
afalagant-lo, adormint-lo com un nin...

I un xic enll, els bous, remugant pausadament, els embolcaven de
llur mirada fixa i misteriosa, mentre llurs cues, tantost caigudes,
es cargolaven ara sobre una anca, ara sobre una altra, per a caure
desprs totes esteses, mandrosament...



LA FLOR DE FAJOL

Cada vegada que hi passava per aquell camp de fajol, tenia de
parar-s'hi... Que n'era de blanc!... I com ressaltava en la blavor
intensa d'aquelles tardes d'octubre, tbies i humides, en que tot
semblava rentat per una m cuidadosa! Sota aquell cel d'un blau
ploms, en el concert uniforme de colors que les voltava, les flors
del fajol, petites, diminutes, semblaven una muni d escarbatons
blancs, que planessin a flor de terra, sobre la verdor envellutada de
ses prpies fulles. I ella s'hi encantava!... Un xic ms enll, ja no
es distingien fulles ni flors, ja es confonia tot en una tofa molsuda
i blanquinosa... I aquella tofa s'estenia lluny... lluny... i tot hi
era blanc.

Qui sap quan se la mirava, el que aquella blancor li deia!... Qui
sap, mentre parada all al davant passava estones i estones, les
frisanses noves que trasbalsaven son cor de verge!... Qui sap els
desigs que en el despertament de sa carn pura, mai tocada, encenia la
vista d'aquella flonjor blanca, d'aquelles flors purissimes que -ella
ho sabia prou- encara no es toquen, cauen escaldades!...

I quan ja fosquejava, quan solitriament s'esparpellaven les primeres
estrelles, ella se n'anava. Se n'anava per la blavor amoratada de
cap-al-tard, muntanya amunt, pels camins deserts cap a casa seva,
mirant sempre al fons del sot aquella clapa blanca que boirejava,
esbarrellant-se poc a poc, fins a quedar com fumerola blanca,
encalmada al fons de la nit.

I heu's aqu que un dia, mentre se'l mirava aquell fajol, son pit
comen a agitar-se en descompassades ondulacions... son respir es
trencava, mentre sos llavis, vibrants i fins, es colorejaven d'un
vermell acarminat i els seus ulls brillaven, brillaven fixos all, en
aquell llenol de purssima blancor que l'atreia, que la fascinava...

De sobte, com arrencant-se d'aquell encs, mir a l'entorn, amb ulls
esbarriats: tot era sol; al lluny la plana s'adormia, emboirant-se
poc a poc; sols de tant en tant una ratxa d'aire, fresca i humitosa,
s'hi esbandia de ample a ample, passant calladament. Llavors va
escoltar... Res: ni una remor; al cap de bella estona es sent el
cant d'una cugullada mig apagat, all baix, al lluny de tot...

Ella fu un sospir fondo, molt fondo, passant-se una m pel front; va
tornar a mirar tot l'horitz... desprs clav els ulls al fajol, i
llens un xisclet. Hauria jurat que tota aquella flonjor blanca es
reinflava com una ona que avancs cap a ella i s'estrems al morir en
una d'aquelles esgarrifances dolcssimes que la sacsejaven de cap a
peus... I tingu por. Llen un xisclet i va fugir de pressa, de
pressa, per la blavor de cap-al-tard, muntanya amunt, sense girar-se
en darrera...

Per l'endem hi va tornar... hi va tornar manyaga, tota freda de
mans; clav els ulls en aquella tofa purssima i d'esma, sense ni
donar-se'n compte, tots els pellingots que la cubrien tombaren
marcits als seus peus... Varen caure abatuts com cossos sense nima,
i trepitjant son abatiment, es va alar viva i triomfant sa nuesa
sencera, tota blanca i rosada, en la blancor del fajol.

Llavors, els braos creuats sobre el pit, a ulls clucs, va corre camp
endins, va sentir en sa pell les flonjes carcies de les flors i en
una frisana deliciosa, obr els braos i es deix anar.

Quan se'n va alar, estava trista, molt trista... Tota ella sofria
horriblement... Se'n va anar a un reconet del marge, i all,
asseguda, amb el cap entre els braos, va trencar el plor, plora que
plora, mentre al seu entorn les flors del fajol, escaldades,
queien arreu, arreu...



VESPRADA

La tarda queia; el xaragall baixava com sempre, rondinant aquella
tonada montona i canonera com el parloteig distret d'un pobre boig
que no pot dir el que vol dir. I els pltans que vorejaven el fresc
caminal, s'alaven rtics, esprimatxats, amb un posat amonat, com de
qui cavila alguna cosa clara, sense fer cas del barboteig inconscient
d'un pobre boig.

A banda i banda, les vessants de les muntanyes s'estarrufaven,
eriades de fullam de tons polsosos, creuades de branques negres,
fosques dels fons, molt fosques com dos pans d'ombra enclotant la
verdor vaporosa de la fondalada...

I la vesprada era llarga... llarga com l'agonia d'un home fort, sota
el cel d'un blau espalmat... I tot callava... Noms a vegades les
copes dels pltans que s'alaven clares, molt clares d'un verd
alegre, brandaven suaument d'un cant a l'altre, i amb la remor de
les fulles, semblava que caigus un ruixat de gotes grosses...
Desprs tot tornava a callar... i apuntava el somni...

Per es trencava, perqu de sobte -uc! uc!- dugues garces es
barallaven, all baix, pel cap-de-vall i tota la fondalada se'n
aixordava d'aquells escandalosos, perqu eren massa aspres i massa
forts per a aquella hora tant dola... I aquells xiscles forasters
s'allunyaven bosc endins... bosc endins... I un chor de gaigs es pos
a gemegar lluny del lluny, boscos enll...

I la fondalada qued sola, tota sola... I en la soledat, les copes
dels pltans tornaren a brandar suament d'un cant a l'altre...
Tornaven a brandar sobre el somni que apuntava... i ja feia estones i
estones... i com en somnis es sentiren uns passos que s'acostaven...

Per ja era massa fosc... la negror de les vessants s'amparava de la
fondalada, el cel s'anava espessint i com ms s'espessia, les copes
dels pltans ms s'esbarrellaven... apagant-se, apagant-se
lentament...

I els passos s'anaven acostant...

I all pel fons va passar la silueta d'una parella, com una boira
blanquinosa destacant-se dolament en l'acabament de la claror... el
bra d'ell descansava en la cintura d'ella... el cap d'ella es
vinclava com un lliri marcit, sobre el pit d'ell... caminaven
cansadament... Una garsa va xisclar i va fugir, volant d'esma...

I tot qued callat, emboirant-se, destriant-se en la blavor uniforme
que se'n entrava pel mn... I en el silenci, el xaragall baix com
sempre, rondinant aquella tonada montona i cansonera, com el
barboteig inconscient d'un pobre boig... I els pltans s'alaren
rtics, com una massa negra entre el parpelleig incessant de l'immens
vol d'estrelles...



LA BROTADA

De deb que queia fort aquell sol de primavera. Prou que el sentia en
Jan, que amb el cvec a les mans, cop darrera cop, des de les cinc
que les hi decantava. Aterrava un marge que separava el seu camp del
camp ve, una pea que al casar-se feia poc li havia pervingut com a
dot de la seva dona, la Munda de cal Ram. I era dur d'enderrocar
aquell condemnat margenot; tant de temps com li havia anat passant
pel damunt, l'havia apissonat tant fort que semblava que fos de
pedra. Per en Jan, hala, cop de cvec ve, cop de cvec va...

-Mala feina, Janot- li deia l'un tot passant; -i amb aquesta
soleiada!...

-Vols dir que l'aterrars?- li feia l'altre, -de mon record sempre hi
ha estat aquest marge aqu!... i amb tanta pedra com hi ha... basto a
dir-te que suars, Janot!...

Ell s'arronsava d'espatlles i contestava: -Els marges sols serveixen
per fer mal: us casquen les llavors al camp i us malmenen la
sembra... Que s dur? Ja ho s que ho s de dur... per tant se val:
pot costar ms, pot costar menys, per ell caur... Vull dir jo que
hi ha fora, hi ha bra!...

I en un esplet de joventut i fora, enlairava el cvec, prenia
embranzida i l'enfonzava a la roca que s'anava esberlant a bocins.

I tanta com ne tenia de fora aleshores... Des de feia un quan temps
la vida s'estenia al seu davant, ample i alegre com un cel sense
nvols; a l'aterrar el marge es sentia bullir sota els peus aquella
terra seva, on de petit, a l'ombra d'aquella figuera que encara hi
verdejava, havia vist al seu avi, vell i sec, per fort de mena,
ventant d'ac d'all grapades de llavor, mentre per altra banda el
seu pare passava amunt i avall del camp, una m a l'esteva i a
l'altra les regnes, seguint a grans gambades, entre el doll abunds
de terra roja que l'arada llenava, el pas atrafegat d'una euga
blanca; es recordava de que all mateix, ja ms gran, al recollir les
eines, mentre els grills comenaven a tritllejar i l'estesa dels
camps s'emboirava en la calma de l'hora baixa, havia pensat moltes
vegades en el dia de dem, tot sentint a l'altra banda del marge la
veu d'ella, de la Munda, que mig burleta mig commosa, li anava dient:

-T'has de casar, Janot, t'has de casar!...

-I amb qui, Mundeta, amb qui!- li va fer ell un dia.

-Amb qui? amb mi!- contest ella esclafint una rialla, i va fugir
corrents.

I es recordava de tota la claror que al fugir es va endur... i de que
ell li va corre al darrera... per top amb aquell marge i ella
s'alluny rient i fent-li ganyots... I si aquell dia ja el va maleir
el marge partioner, amb quina fora no s'hi havia de rebatre ara que
ella era seva i aquell altre camp era seu!... amb quin dalit no
l'havia d'esborrar per a que aquelles dugues terres s'ajuntessin, com
les seves vides s'havien ajuntat!...

Cop de cvec ve, cop de cvec va!... i quan romput, regalimant-li la
suor per sobre les parpelles, deixava l'eina per revenir-se un
moment, d'all baix, del sot de la riera, li venia com una ratxa
fresca per a reanimar-lo, el pim-pam esmortut d'un picador, entre el
ress de una can llunyana. I en aquell pim-pam, i en aquella can,
ell la sentia a n'ella, la sentia a l'ombra del sot, les mans plenes
de brumera, esbandint al xipolleig de l'aigua corrent les gotes de
suor que l'amaraven.

I amb quina bra no hi tornava llavores en Jan... amb quina fe no
feia ressonar al comps dels cops del picador, tan flonjos, els cops
del cvec, tant aspres... I el dia anava passant i el marge s'anava
fonent... De sobte en Jan va llenar l'eina i es va quedar parat: el
marge ja no hi era... I quin b de Du de terra estesa tenia al seu
davant!... quant de camp per corre!... Va semblar que els esperits se
li obrien de bat a bat... I comen a cridar, de cara a la riera:

-Munda!... oh, Munda!...

Al fondre's la seva veu, els cops de picador seguien all baix... En
Jan s'alluny unes quantes passes, torn a fer tornaveu i torn a
cridar:

-Munda!... oh, Munda!...

I d'entre el negrall dels arbres de la riera en va sortir un puntet
blanc:

-Munda, vina ac... ac!...- torn a cridar movent els braos.

I ella arrenc a corre rostolls a travs cap a n'ell.

I va anar creixent a mida que acostava, dibuixant una silueta blanca
i fresca, volant a flor del roig esmortut dels camps.

-Que t'hats fet mal?- crid amb veu pantejant des del lluny.

-No... ca!... goita!

Ella va parar de corre... ja no podia ms; tambalejant va arribar a
ell, i s'apoi a la seva espatlla.

-Goita- torn a dir en Jan, portant-la cap al camp.

I fou una explossi d'alegria, al gran aire i a ple sol... l'emoci
els ennuegava, sos ulls lliscaven per aquella terra i fugien al
lluny... la vida se'ls anava aixamplant al davant seu... i en Jan tot
era dir amb veu fonda, com si parls de dins:

-Goita quin b de Du!... i tot s nostre!... i la terra... i
l'aire... i tot el que hi ha!...

I ella:

-Oi que s alegre?

I ell tornava:

-Oi, que s gran?...

I vinga treballar... l'endem, mentre al lluny es sentien ms vius
que mai els cops de picador de la Munda, en Jan ja el llaurava aquell
camp, amunt i avall, amunt i avall, darrera una euga roja, com son
pare quan ell era petit darrera l'euga blanca. L'endem passat ja el
sembrava... grapats de llavor ac, grapats de llavor all, com en
altres temps son avi... i un cop la llavor ben acotxada sota aquell
llensol roig rebregat, en Jan va descansar.

Tant se valia... la terra quedava sola... la terra anava fent el seu
fet.

De primer fou una clapeta de verdor incerta, all a la punta del
camp; passant-hi per la vora, es veien uns brinets prims, gronxant-se
al pas de l'aire... i semblava estrany que all tant feble, tant
vinclads, hagus tingut prou fora per a somoure aquells pans de
terra aspres i durs, per a foradar-los-hi les entranyes, fins a
treure a la claror aquells brinets humils, que el pes d'una formiga
hauria fet brandar. I vingueren dies de pluja, dies tristos en que el
cel restava entelat, en que els ruixats passaven pel pla l'un darrera
de l'altre, agombalant-se entre les ratxades del vent, deixant arreu
un to encartronat, entre xipolls i fangueigs... I el pla era sol,
sempre sol, ni un nima s'arriscava a traspassar-lo... Mes tant se
val, en mig de la soledat, la terra va fer el seu fet, i al riure un
sol de festa enmig d'un cel ms blau que mai, de tota aquella
extensi se'n van alar les mates del blat-de-moro, ja altetes d'un
pam, lluentes, netes i noves, agitant al bes del vent ses fulles
tendres, com braos d'infantons, tot saludant a la Vida.



LA VENTADA

I

Un cop l'home al camp i la petita Agneta vestida, ella la Madrona,
passava un dia al Delma, l'altre a la Rectoria, l'altre a cl Ram, a
buscar la roba bruta; se'n anava a la bassa del Rec i hala, cop de
picador va, cop de picador ve, fins a deixar-la com una patena.

Al seu entorn el sol queia sobre els camps arrencant notes lluentes a
les fulles del blat-de-moro, que al passar el ventitjol, es movien
suaument, amb flonjos frecs de ruixada. Al detrs s'hi veien, un xic
ensotades, les albes que vorejaven la riera, on una muni de pardals
cascabellejava sense parar, anant i venint, volant de l'una a
l'altra, fugint tots d'un plegat en rfegues de alegria. La petita
Agneta ms avallet, descala i amb les faldilletes arrebossades,
s'entretenia buscant crixems pels marges del regarot, contenta de
sentir-se fresc pessigolleig de l'aigua, follejant al passar per ses
cametes nues.

I en tant la Madrona, agenollada al cam i amb el cos inclinat sobre
la bassa, de manera que al comenar a rentar, son bust es reflexava
sobre el mirall de l'aigua neta, hala, cop de picador va, cop de
picador ve.

-Que vagi net, Madrona!...- li deia l'un, passant pel cam.

-Rentant?- li feia l'altre, -feina pesada!...

-Oid, sort que n'hi hagi!- contestava ella rient, i anava agafant la
roba del cove, pea darrera pea; ben mullada la estirava a la banca,
prenia el sab i vinga fregar-la, vinga fregar-la b... i semblava
que la roba es reinfls, tota ella s'omplia d'un formigueig de
bombolletes que es fonien i reeixien; i, de sobte, d'en mig d'aquell
barbolleig, s'obria una bambolla grossa... plena... on s'enmirallaven
un moment el blau del cel, el verd dels arbres... tot petit, ms
petit que una ungla, -esclatava i es fonia tot. I quan aquella
brumera, tota flonja s'estarrufava per les seves mans, lliscava per
la banca i es gronxava aprs calmosament sobre el llets toll de la
bassa, la Madrona esbandia la pea i hala, cop de picador ve, cop de
picador va.

De tant en tant, l'Agneta, d'all baix estant, rompia en una
explossi de crits:

-Mieu-se, mare, mieu-se, quin un de tan gros?... oi que es groos,
mare?...-

I ella es girava i la veia all baix tota petita, amarada de sol, amb
el bras dret ests i a la m una mota verda.

-Porta'l, filla, porta'l!...- li deia somrient...

I la petita venia, xip, xap, saltironant per l'aigua i li donava el
crixem. Ella l'esbandia b i el posava amb els altres que ja havien
collit, de sobre un mocador ests a terra... I l'Agneta saltava de
contenta, picant de mans...

-Ma, que n'hi han!... oi que n'hi han, mare?...

-Molts!...-

I se'n tornava, rossa d'aire i d'alegria, regarot avall, llenant
esquitxos...

I hi havia una calma en tot l'entorn!... Una tranquilitat fondssima
es desprenia de l'immensitat blava i animada tots els detalls,
reposant-hi i acaronant-los, de una carcia enervadora i quieta!...
Aquella llenca de pla amb sa verdor movedissa; les renegrides cases
del poble, tancant l'horitz per la banda de baix, totes petites, com
aclofades al pes dels anys; el campanar de l'esglsia quadrat i
feixuc, alant-se noms d'uns quants pams per sobre les teulades,
fins les figures solitries que de tard en tard transitaven plana
amunt o plana avall, tota aquella Naturalesa, tant viva i palpitant
com era, tenia un no s qu d'enervador, com un regust de tristesa en
mig de la claror enlluernadora del sol que l'amargava. I la Madrona
se'l sentia entrar fins al moll dels ossos aquell ensopiment
afalagador, aquella tristesa apagada... poc a poc s'anava trobant
tota lassa... ses idees es movien peresosament com si volguessin
adormir-se... gronxant-se com semblava que s'havia de gronxar aquell
aire tebi... i poc a poc tamb els cops del picador s'adormien,...
s'adormien fins a ressonar tots apagats, en mig de la soledat, on les
cigales xerricaven... La petita Agneta, cansada de buscar crixems,
se'n anava a l'ombra del bosc a tapar nius de formigues...

I el rellotge del poble anava desgranant l'enfilall de les hores; una
darrera l'altra se'n anaven desprenent i amb la vibraci del metall
s'esbombaven pels camps i s'esvaen.

Vora migdia, la Madrona s'havia d'alar cada demat per deixar passar
a l'avi Teiu, -un pobre vell abandonat, sense fills i sense casa, que
es guanyava la vida a l'estiu portant llenya del bosc, al hivern
captant per les masies. Cada dia a aquella hora, tornava el pobre
vell encorvat, sota el pes dels anys i de la fusta seca... i tenia
quelcom de brutal l'espectacle d'aquell home decrpit, d'aquella
deixalla de la vida, rebatent-se i lluitant encara pel miserable mos
de pa.

-I doncs, l'avi... vos sempre amb la llenya!...

-Qu hi vols fer, filla! com tu amb la roba!... d'una manera o altre
hem d'esperar a la Seca! I passava i s'allunyava, caminet en, tot
fent tantines...

I era tan fonda la resignaci que hi havia en aquelles paraules, que
la Madrona, tot mirant-se'l, s'hi entristia... Com si la vista
d'aquell home li desperts els sentits, cada dia al passar
l'enfonsava en una penombra anguniosa, on triomfava de son ensopiment
la visi de la misria... El dia que la Seca arribs, aquell home es
fondria... mai ms tornaria a passar i ella seguiria rentant i els
camps seguirien alegres com si res hagus succet... i desprs li
tocaria a n'ella... i els camps seguirien florint... i vagament,
sense ni donar-se'n compte, sentia tota la desesperaci, tota la
impotncia de l'home en la obra gran de la Naturalesa -en la obra que
all mateix, davant seu i en ella mateixa, s'anava complint a
celobert i a sol batent, sense por ni vacillacions, amb la salvatge
indepndencia de lo que s perqu ha de ser.

De sobte una ratxa d'aire fresc, d'un aire nou, li amarava la cara de
frescor, fent-li encabritar els cabells folls, dessota del mocador
que espategava, i aviat de tota la plana se'n alava un revifament;
la petita Agneta tornava del lluny, cantant i tota alegra; els
blats-de-moro alaven ses fulles tendres, com infants movent els
braos... d'entre ells les cogullades se'n alaven altes... altes i
piulant; les orenetes passaven a escamots i dels boscos llunyans en
venien els xisclets de les esquerpes garces i els tristos gemecs dels
gaigs. Llavors, ratxada darrera ratxada, entre efluvis i frisaments,
la marinada fresca i clara s'esbandia per tot el pla. A la segona o
tercera ratxa, el campanar tocava l'Oraci...

La Madrona aplegava la roba, i amb la petita Agneta al davant com un
cabridet fidel se'n tornava cap al poble -la banca sota el bras i el
cove al cap, tota airosa i cimbrejant.


II

I els dies s'anaven escorrent amb la mateixa monotonia amb que
l'aigua del rec anava avall... Aquell poble amb sos quatre carrers
estrets i llargaruts, perduts en mig del pla, amb aquella plaa
petita amb una accia al mig, morint-se de set, tenia la calma dels
horitzons llunyans ficada fins a les escletxes de les pedres... i
aquella calma s'entafurava per la fosca de les cases, n'omplia els
recons ms amagats i reposava en els ulls dels seus habitants, en sos
moviments pausats, en sos sentiments i tot, tancats amb clau i
forrellat en lo ms fondo dels seus cors.

I tota aquella bona gent, naixia, vivia i moria entre aquells murs
renegrits, en sense que, pel defora, sembls sisquera que es dongus
compte de la Vida... Sols la fam els movia a n'aquells homes de
moviments pausats, curts de paraules, per llargs de fets... l'hivern
era per ells el fantasma negre... per aix noms els feia somriure,
veure, com allavores, la plana ben atapeda; quan n'estaven segurs de
passar l'hivern amb pans a la post i foc a la llar, tot el poble
s'animava, rompia en una explossi d'alegria baladrera, de cops
bestials dels uns als altres, de rialles i corredisses, sense to ni
so... Desprs les cares tornaven a allargar-se, els ulls a mirar
calmosament... i el poble es tornava a jaure, cansat d'haver estat
alegre.

I no obstant, al veure aquell posat de Du n'hi do que feien aquells
homes, tots totxos, tots ensopits, ning hauria dit els vicis, les
envejes, les ambicions que en el seu fons covaven... Sols de tard en
tard una espurna que esclatava -l'escndol d'una noia atrapada en els
blats, la venjana que arrasava una horta en una nit,- somovien
aquell llac encantat. I llavores per vuit dies ning parlava de res
ms; en parlaven les velles a l'eixir de missa matinal; els homes,
anant i venint dels camps; les dones, furejant per tot; la quitxalla
a costura entre el cant de l'a-b-c; els ganduls a la taverna entre
nvols de fum i fortor d'aiguardent...i en parlaven recalcant-s'hi...
amb una rialleta freda, que tallava com una fulla de ganivet... Per
passaven els dies, el llac es tornava a encalmar i del fet no en
quedava ms que un record lluny; un altre, de tants com n'hi
havien...

I els homes tornaven a anar del camp al poble i del poble al camp,
tots callats, tots ensopits, les dones feinejaven mandrosament, a
l'aguait d'una altra passada, el cerraller picava poc a poc a
l'enclusa com duent el comps d'aquella vida adormida, mentre
l'espardenyer, cama ac, cama enll de la banqueta, fent el rotllo de
cnem, que havia de ser la sola, rondinava una can insulsa, que les
fadrines -un aplec de notes clares en la penombra de la botiga,-
repetien a chor... I quan venia la tarda, com una invisible onada de
blavor que s'estenia pel pla, les dones s'asseien pels portals, les
unes fent mitja, sempre a l'aguait, les altres de cara a la paret, el
coix de fer puntes recolat al caire del portal, i mentre a fora les
cigales xerricaven sa can sempre igual, a dins del poble se sentia,
com un altre cant, el tricoteig dels boixets, al saltar nerviosament
d'un cant a l'altre. Fins les orenetes, aquells llampecs de
llibertat, semblava que hi entressin en aquell concert de vida tant
natural, perdut en plena Naturalesa, i indiferents, sense cap mena de
por, es despenjaven de llurs nius, penjats als relleus dels murs,
passaven brunzint entre els grups i en graciosa ondulaci, es
remuntaven altra vegada al niu, on quedaven penjades, un moment,
aletejant.

Sols a entrada de fosc, quan els grills comenaven a tritllejar i pel
carrer comenaven a destacar-se els blancais de les camises en
l'acabament de la claror, a l'acoplar-se a l'era del Delma tota la
quitxalla del poble, semblava que per un instant s'anims aquella
vida, semblava que amb la nit hi entressin melangies, s'hi
respiressin neguits... I la quitxalla cantava... cantava saltant,
ballant, corrent d'un cant a l'altre mentre all baix l'estesa dels
camps s'anava emboirant, emboirant solemnement en el misteri del
cap-al-tard. Per venia la fosca, el cel s'omplia d'estrelles, la
terra de remors, i el poble queia pesadament en la son amodorrada del
cos romput i de l'nima dormida.


III

Aquell dia, a l'obrir la porta del carrer, va sobtar a la Madrona la
xafagor que es sentia... No passava ni un al d'aire, all baix
l'horitz es veia tot confs...

-Bon dia, Ton- digu tot tancant-hi altra vegada, a un home que
passava.

-Bon dia i bona hora!...

I va rompre a caminar carrer avall.

La campana de l'esglsia tocava a missa; al lluny els cops de mall de
cl cerraller sonaven acompassadament.

Al passar per la plaa, va veure dugues noietes que se'n anaven a
costura tot trencant ametllons...

-Tu, Mariagna...- digu a una, -digues a ta mare que all a les deu
em dongui una passada per casa... que tinc la Agneta al llit...

-Ja ho dir jo! va saltar l'altra...

-Oh, s a pags, avui, la mare!...

-Vaja, doncs, bona minyona...

I va tombar pel carrer de Dalt. Davant de cl Lari es va tenir de
parar. L'hereu enganxava l'euga i amb les mosques no volia estar
quieta...

-Xo... o... o!... malitsiga les mosques!...

-I doncs, que no vol estar quieta?...

-Ca... aquestes recondemnades de mosques, que senten canvi de temps!

I va seguir caminant carrer de Dalt avall, fins a ser al Delma.

-_Am_ Maria?...

-Estones ha que t'esperava- crid una veu des del fons. -Mira't, aqu
a l'entrada trobars el cove. Tu mateixa!...

-Vaja, doncs... Du vos guard!...

I amb el cove al cap, s'alluny per la soleiada del de fora, cam del
rec, com cada dia...

D'un tros lluny ja va sentir la xerrameca de les dones i el
patim-patam dels picadors, en mig del tritlleig dels pardals. Era un
quadro alegre, una visi clara, aquell conjunt de la blancor de la
roba, del moviment dels picadors, del xipolleig de l'aigua, tot
enquadrat per aquell cel enorme de blavor i llibertat. Per la
Madrona es senti contrariada; li agradava ms estar-hi sola, ella, al
rec... aquelles dones tenien unes llengues que tallaven i tot era
batxillejar... -que si aquest i la fulana... que si aquell i
l'altra...

Va agafar el seu lloc i es pos a rentar... Com sobtades per sa
presncia, les dones varen callar... sols se sentia el patim-patam
dels picadors.

-No repareu quin dia tan enxuvat que es posa avui?- va dir una al cap
d'una estona, traient-se el mocador del cap, -filles, jo suo a raig
fet!...

-Oh, i que com ms va, ms- salt una altra.

-Qu ho deu fer?

-Digues al Mariano que ho consulti al parnstric!- va dir una de
petita i grofolluda, tot fent l'ullet a les altres.

Algunes varen riure dissimuladament per totes tornaren a callar de
seguida... Hi havia quelcom d'angunis aquell dia, en aquell aire,
quelcom que s'hi anava infiltrant poc a poc; la xafagor s'aplomava
cada cop ms, els pardals varen anar fugint d'un a un, no se'n sentia
piular cap... I de sobte va venir una ratxada d'un vent calent, que
assecava la gola...

Tres o quatre peces volaren arrencades dels coves, movent gran
esvalot entre les dones. Quan tot es torn a calmar, va quedar un
silenci estrany, ple de tristesa i d'expectaci. Semblava que la
Terra escolts. Els horitzons s'espessien ms a cada moment.

Va passar una altra ratxa; una dona va dir:

-_Manyam_ si tindrem tempestat!...

-Ai, no m'ho diguis pas, filla... tanta por que em fan els trons!
salt una altra, fent postures.

-Ah, s, la misenyora!... per ella se n'estar!...

Totes, varen riure, per d'una rialla espalmada, que trenc una altra
rfaga de vent. Aquesta vegada els blats-de-moro es varen agitar
furiosament, alant les fulles ben altes...

Dues o tres dones se'n varen anar. Entre les altres hi qued un
silenci ple d'angoixa... semblava que una idea fixa les domins a
totes.

-Quina en fora!- digu una, -ara que els blats ja sn tan alts!...

-Du mos en guard!...- contestaren les altres precipitadament...

I les ratxades anaren venint... venint sense parar, cada vegada ms
fortes. Les albes s'inclinaven per deixar-les passar, cruixint en les
soques, xiulant en la brancada; i a cada ratxada una muni de fulles
en fugien despreses, s'encabritaven enlaire i queien desprs, com
papallones mortes, all baix, desobre els camps de blat... All
semblava que hi hagus una batalla, les mates s'abrassaven
furiosament, brandant com si fessin fora per atuir-se les unes a les
altres, i d'aquella lluita se'n alava un gemec profund, una burinor
especial, que es confonia amb els udols del vent i els xiscles de les
albes. I quan parava la ratxa, aquells camps tant simtrics, tant ben
cuidats... quedaven abatuts, les plantes de gairell, les panotxes,
mig granades, per terra d'ac d'all...

La Madrona s'havia quedat sola; tenia un nus a la gola, aquella
collita que veia trossejar al seu davant, era la nica esperana per
l'hivern... la del blat se l'havia enduta la seca... aquesta la
robava el vent... Cent vegades havia estat a punt de plorar per les
ratxes li arrebassaven la roba dels coves, li revolcaven per terra i
mentre davant d'ella s'aterrava la vida del dem, tenia de corre a
collir aquelles peces, que volaven del seu costat, gonflades, com
grans ocellots blancs i que collia de terra tacades d'un polsim
vermell, com amarades de sang...

A l'ltim se'n va tenir d'anar, empesa per aquell vent, que al mateix
temps la privava de caminar.

A l'arribar al poble es va girar un moment... La ventada triomfava
pels camps solitaris. Ja no eren ratxes, era un vent seguit el que li
feia espetegar el mocador per la cara, estampint-li la roba al cos i
cuitant a fer-la caure... I aquell mateix vent es revolcava pel
defora amb ms furia i udolava enroscant-se amb xiulets que semblava
que s'enlairessin fins arran del cel. A terra, els blats ja no
lluitaven, ja no aixecaven ses fulles com braos enfurismats, sin
que, esmaperduts, s'hi deixaven anar sense forces, intils pel
combat. I el que li va fer ms mal, va ser veure'l sol, un xic
espalmat, per illuminant amb sa claror de vida aquella estesa que
es revolcava sota la grapa de la Mort.


IV

-Quines hores d'angnia!... Al poble, totes les cares eren
llargues... tots se miraven els uns als altres, sense dir res; per
en ses mirades s'hi veia la tristesa, la desesperaci, lluitant per
rompre la crosta del gel i esclatar d'una vegada en pregries o en
malediccions...

I el vent seguia la seva obra de destrucci!... Cada ventada
esclatava en un espetec de cops de porta, de sorolls
incomprensibles... desprs se sentia un udol fondo... fondo... el
xiulet de cent remolins cargolant-se en la buidor, -i al lluny
contestava una remor, com de les ones d'una mar al rompre en la
platja. I era aquella remor el qu ms feia esgrogueir aquelles
cares, espurnejar aquells ulls i masegar aquelles testes de cabells
aspres i roigs...

No poder fer-hi res!... Tenir-se de mirar com es fonien les suades de
tant temps, com s'enderrocaven tants castells com la esperana bastia
sobre aquells camps, que poques hores abans eren una glria i ara
tornaven un desastre!...

I el temps passava i el vent seguia amb ms fora!... I com per fer
ms tristesa, el sol a mitja tarda s'apag darrera un nvol groguenc.

Quan la ratxa passava, tots els cors s'obrien...

Aquesta s l'ltima!... es deien tots... per la ratxa tornava i
els cors queien en una negror ms fonda que abans.

Al cap-al-tart el vent va saltar d'un altre cant.

-Ara parar- es varen dir alguns, per en va...

Llavores varen formar-se remolins terribles, els udols varen ser ms
espantosos... el poble sencer cruixia -fins les campanes de
l'esglsia varen tocar per si soles i sa vibraci moribunda acab
d'estendre sobre el poble el fret de la paor...

-s un cstic de Du!- cridaven les velles, alant al cel ses mans
descarnades. I aquells homes aspres i durs, sentien fret a l'esquena
al redressar-se'ls-hi al fons del cor l'imatge del Du dels llamps i
les venjances, alant sa destra destructora sobre el poble indefens.

En tant, al fons de l'esglsia, el Rector i la majordona, agenollats
a l'altar major, resaven el Trisagi:

-Sant, sant, sant, senyor Du dels exrcits...-

I llurs veus es fonien en l'estrpit de les ventades, que al ressonar
en la volta buida, feien tremolar el fiam dels dos ciris, amb
moviments espalmats que dansaven en les ombres...

Aix vingu la nit, i en la fosca del mn, els udols del vent
tornaren ms formidables; els gemecs de les campanes ms esferedors;
les teules cruixien sobre els llits plens d'insomni; totes les cases
semblava que tremolessin, com si anessin a ser arrencades i llenades
a l'espai. Era un soroll infernal, tot plegat, com si en la fosca, un
ribot gegant fes encenalls de la crosta del mn.

En son llit, la Madrona vetllava sense gosar a moure's ben arrupida
sota els llenols... Tenia por, sentia en son cor el trossejament del
que pert el seu,... per al mateix temps tenia un altra pena ms
fonda, un dolor ms gran; i era la pena del seu home, el turment que
tancava aquell cos, que jeia all al seu costat, quiet com ella,
sense fer soroll, potser per no despertar-la.

I tots dos callaven, per cap dormia, presentint a l'altre despert. I
les ventades seguien i quan passava el vent, gemegava al lluny aquell
remoreig etern dels camps flagelats, potser fets trossos.

Qui sap si dorm! pensava la Madrona al veure'l tant quiet, -per tot
d'un plegat sentia com movia un peu, frenticament, nerviosament,
sota el llenol.

-Que no dorms?- li preguntava allavors amb veu molt baixa...

-S que dormia... sols que... m'he despertat...- I tornava el silenci
i tots dos sentien ben clar que s'enganyaven.

-Sents? Ja torna!- feia ell al cap d'una estona; i quan la ratxada
havia passat, -res!... res!... ni una panotxa... ni un gra no en
collirem!... Menjar pels bous; i res ms.-

I la Madrona hauria jurat que plorava.

Cap a mitja nit el vent es va apaivagar... a sobre la teulada s'hi va
sentir el goteig d'un ruixat... les ratxes es varen anar fent ms
clares i poc a poc tot es va anar aquietant.

I va quedar un silenci llarg, inmens... ple de feresa... que quasi
feia ms angnia que el soroll d'abans. Al lluny, molt lluny, un gos
udolava...

Per tres o quatre vegades la Madrona es va creure que tornava el
vent... hauria jurat que el sentia vibrar en aquell silenci que venia
del de fora, poblat de veus estranyes, i escoltava... escoltava,
aixecant el cap del coix per a assolir millor les veus
incomprensibles de la nit... per no sentia ms que els bataments del
seu cor i bull de la seva sang que li xiulava en les orelles, i es
deixava anar altra volta sobre el coix, capolada, rendida...

Quina hora deu ser! es preguntava. A l'ltim s'ha adormit! es deia
mirant al seu home,- i tornava: deu ser tard! -Com deu estar el
camp!... Du meu, quina desgracia!

Un badall li va descloure la boca... el cap li pesava... i no volia
dormir... tenia por de tornar a sentir aquell bramul de fera... No,
no volia adormir-se... Desprs volia acompanyar al seu home, quan
se'n ans al camp... volia aconsolar-lo de sobre el camp destrosat,
com ell l'havia aconsolada a ella, de sobre el llit de mort de sa
mare...

I amb l'idea fixa de no deixar-se dominar per la son, comen a veure
una claror alegre... es trob al rec un dia de sol, fent anar el
picador amunt i avall... amunt i avall... per tenia una pena molt
fonda... que no sabia ben b el que era... quelcom d'un soroll molt
gran, que se n'hi havia endut al seu home per que potser tornaria...
i plorava, plorava en mig de l'alegria dels camps ms verds, ms vius
que mai...

I de sobte veia venir a l'avi Teiu, amb el feix a coll, fent tantines
sota el pes dels anys i de la fusta seca...

-I doncs, l'avi!... vos sempre amb la llenya...

-Qu hi vols fer noia! I s'allunyava poc a poc caminet enll... I
darrera d'ell, la Seca, la Mort... una ossamenta pelada, l'escarnia
ballant un ball desenfrenat...


V

La va despertar un pardal, saltant per la teulada.

Se sentia ms capolada que abans d'adormir-se... el cap li pesava
tant que no podia alar-lo del coix... tot el cos li feia mal...
Instintivament va palpar cap al costat del seu home... i al trobar el
llit buit li vingu l'idea, tota esbarzerada, d'una novetat molt
gran... d'un fet d'aquells que trasbalsen una vida...

El pardal piulava a dalt de la teulada... un altre en va venir i amb
ses corredisses amunt i avall acabaren de despertar-la. Llavors, de
cop, va sentir tot el dolor de la desfeta. Va saltar del llit i sense
vestir-se ni res va corre a la finestra.

Encara no era ben clar... encara els camps jeien all baix com una
massa informe envolcallada en la penombra... per all sota, les
hortes del poble donaven pietat. Les mongeteres feien masses fosques,
a trossos abraades les unes a les altres, com grans endolades
plorant una mort... a trossos estenellades per terra... les canyes
trencades o de gairell...

La veu d'un home que s'acostava la fu adonar de que estava
despullada... a corre-cuita es va posar unes faldilles i un sac i va
tornar a la finestra, quasi de esma, sense pensar...

El dia creixia, i en desenrotllar-se la claror, s'anava desenrotllant
all baix l'estesa del desastre... Els camps eren trossejats!... Les
mates, tallades a milers, com si un fals gegant les hagus segat
abans d'hora, jeien a pilots escampades arreu, arreu... Per altres
cantons, semblava que hi hagus passat una riuada... les mates que no
havien estat arrencades, jeien capolades, totes en la mateixa
direcci... i de sobte formaven cercles immensos, com si una sardana
infernal hi hagus rodat pel damunt. I tota aquella extensi, que el
dia abans era tan verda, tan plena de moviment, tenia el to rogenc
dels rostolls, l'immovilitat anguniosa dels erms al fort de l'hivern.

I la Madrona s'ho mirava abstreta, ull-presa, el cap pesat, el
pensament movent-se peress, com sota una llosa de plom... Vagament
pensava en la Mort... en l'acabament de tota cosa... li semblava que
el poble sencer agonitzava... que ja s'havia acabat per sempre ms...
I amb els ulls clavats en aquella estesa de dolor, sense parpellejar,
pensava ensems amb la petita Agneta -quan es desperts se la
emmenaria per les carreteres... ja que el poble era acabat, trobarien
alguna ciutat gran... demanarien caritat -ella rentaria...

I de sobte una claror viva, que li fu cloure els ulls, va tallar el
moviment balb del seu pensament: era el sol que neixia... i al deixar
la finestra, al veure el llit regirat, va tornar en si, va pensar en
el seu home, sol al camp, desesperant-se, arrencant-se els cabells...
potser agonitzant, arrapat a aquella terra ingrata, que tantes
vegades havia regat amb son suor... I ja no va tenir ms idea que
anar-hi corrents!... Malitsiga la son que l'havia venuda!... La
petita Agneta encara dormia... tenia temps d'anar-lo a buscar i
tornar a plorar tots dos...

I va corre, va corre, passant entre els grups de dones, que hi havia
pel carrer, plens de gests trgics, quasi sense sentir que al carrer
de Dalt el vent se'n havia endut la teulada de cal Lari, que a can
Burrec s'havia enfonat el porxo... que es deia si a pags, a cal
Albert, s'havia ensorrat una paret, arreplegant-lo a n'ell i a dugues
criatures... Va corre camps a travs, sense fixar-se en els homes,
que al veure-la passar d'aquella manera, es quedaven parats,
seguint-la amb la vista... Va corre fins a veure el seu camp, all
baix de tot... l'esperit abstret noms en si el veia a ell... Un
moment li sembl que no hi era... desprs el va veure... desprs es
fix en la destrossa del camp -sols una mata havia quedat sencera, i
erta en un rec movia tristament ses fulles plenes d'esquinos, com
cridant a ses companyes d'altres jorns...

Quasi sense saber com, es trob al costat del seu home. Esperava un
crit d'esglai i una abraada estreta, estreta, d'aquelles que nuen
sols els grans dolors... Per es qued parada i freda, quan ell, amb
una tranquilitat dominadora li digu com si fs hores que la tingus
al costat:

-Veiam! dna'm l'aixada... es all... la veus?...-

La Madrona va sentir com si li caigus al damumt una galleda d'aigua
freda... Se'l qued mirant... dubt un moment... desprs, com
subjugada per aquella mirada freda i serena, an a buscar l'aixada i
gambadejant per sobre les mates ajegudes, li va portar. Ell l'agaf i
comen a treballar amb la resignaci de la fora, arrencant les
mates partides, redreant les poques que quedaven senceres.

I tots dos callaven... semblava que tinguessin por de que al parlar
les llgrimes els ofeguessin. Ella dreta al davant, els braos a la
cintura, com formant nances del seu cos, se'l mirava amb els ulls
negats, sense gosar a dir res...

De sobte ell, com seguint un pensament que'l dominava, li digu sense
aixecar el cap tant sols:

-Diu que a cl Albert han rebut!... Que ell t molt mal!...

-S?- va respondre ella, sentint redressar-se-li al cor tot l'horror
d'aquella nit.

Per ell va continuar amb sa calma forada, per imperturbable:

-Assuara ha passat el Lari i m'ho ha dit... i a ell, la teulada
enlaire... Llamp de llamp!...

I no digu res ms... I quan una hora desprs la Madrona tornava per
aquells camps, que havia passat tan trasbalsada, veia per tot arreu
la mateixa escena que la de casa seva; per tot els homes treballaven,
ferms al pes de la desgrcia, arrapats cadasc al seu terrs; alguns
s'allunyaven cap al poble portant a coll feixos de mates, que al
moviment del pas brandaven tristament, com cossos sense vida... I li
sembl que de per tot, d'aquells homes acotats, d'aquella humanitat
abatuda, n'eixia un gemec de dolor, trist i profund, per ple de
fora i vida.

Migdia tocat, els camps van quedar deserts, el poble semblava mort,
enlloc es veia un nima; la marinada hi passava, omplint-los d'ample
a ample, i en el silenci, en la fosca d'aquells casalots rnecs i
miserables, aquell poblet es refeia d'una estrebada per a tornar a
una altra. Els rosegons de pa, eren devorats amb l'nsia de la bstia
afamada; les calderades s'esvaen de pressa, les mans terroses no
donaven abast a la fam que les movia; i amb la fam mig apagada, ferm
en son abatiment, aquell poble eix de la fosca, pass pels estrets
carrerons, i s'esband altre cop per la planura. Ja eren corriolades
de gent, joves i vells, homes i dones, tots barrejats caminant enll
de la carretera que s'estenia, com una cinta blanquinosa, tota llarga
i tota trista pel mig del pla rogenc... I poc a poc, silenciosament,
aquella gent s'an destriant pels camps i les peces, en mig d'un
silenci ombrvol d'una gravetat esferedora... -I el sol brillava
alegre i en tota aquella extensi, sense un cant ni una rialla: no es
sentia ms que l'aspre esgratinyar de les aixades, esgarrapant la
terra.

De sobte va corre de camp a camp, resseguint la plana com un llampec,
la nova de que anaven a sagramentar a l'Albert... que el metge, al
tornar-ne, havia dit que n'hi havia per poques hores... El silenci es
torn ms angunis, l'esgratinyar de les aixades ms aspre... I quan
les campanes de l'esglsia tocaren a Combregar, una alenada de feresa
va passar subtil i invisible de cap a cap del pla... Qui ho havia de
dir!... l'un l'havia vist el dia abans!... l'altre hi havia enraonat
feia dos dies!... I tant valent com era!... I una ira sorda s'anava
alant en tots els cors...

A l'ltima campanada es va veure sortir del poble lluny una clapeta
blanca, sota un punt vermell, caminant rpidament; era Nostre
Senyor... va seguir un tros de carretera, desprs tomb a la dreta,
camps a travs, cap els boscos del fons, emportant-se'n les mirades
de tota aquella gent. A son pas les dones s'agenollaven fent el
senyal de la Creu; els homes romanien drets, per acotaven el cap,
fent voltar la gorra entre les mans.

Quan s'hagu fs pel cam del bosc, torn a omplir el pla la remor
sorda del treball; per el record de l'home s i fort el dia abans i
ara moribund, anava i venia, fent ms viu el dolor de la desfeta.

I fou en mig d'aquest ambient, quan el sol se'n anava a la posta, que
un vell que seguia cavant, va veure a un jove que treballava amb ell,
parat, meditant, i va dir-li:

-Post-hi a jugar que penses amb l'Albert!...

-Oid, s que hi pensava:.. i fins penso vatua el mn! que no val pas
gaire... viure aix!...

El vell va somriure...

-s que jo ho he rumiat molt aix... i penso que una hora o altra hi
ha d'haver... alguna cosa... aix... vaja: una altra cosa, vatua el
mn!...

El vell vent cop de cvec, deixant-lo clavat a terra; s'escup les
mans i tot fregant-les una amb altra, digu amb una rialleta que feia
mal:

-S!... diuen que desprs... un cop morts... saps?...

Arrenc l'eina, la va brandar; quan tenia el cop enlaire, a punt de
descarregar, afeg molt srio:

-Per ves... prova-ho...

I enfon el ferro a la terra, que el va rebre gemegant.



LA CADENA

Se'n anava!... Se'n anava! Mai ho havia sentit tant clar com aquell
dia.

La primavera esclatava; l'immensa plana fins llavors coberta d'una
patina de boira, de fredor, de quelcom glaat que s'arrapava a la
terra blanquinosa i als arbres pelats que sa i enll s'aixecaven,
ratllant la monotonia d'aquell grandis horitz; l'immensa plana fins
llavors mig morta, es deixondia, s'esparvillava, esmaperduda entre la
son del fred que se'n anava i la vida de l'estiu que venia. El cel
era blau pur, somrient... ni una boira, ni una taqueta en sa superba
arcada... I entre aquell cel tan viu, tant despert, i aquella terra
per on divagava somort un al de desvetllament, passava voluptus,
refregador, un aire tebi, ple de guapes prometenses, d'esclats de
festa, de bojes riallades forfullant als llavis per entreobrir-los i
esclatar.

Tot era animaci, tot feia pensar en dem, un dem alegre,
interminable, un dem blau, sense nvols ni boires, com aquell cel...
Tot feia pensar en la Vida... i, no obstant, ell pensava en la Mort.
-Se'n  anava!... Mai ho havia sentit tant clar com aquell dia.

I anava caminant. La seva silueta formava un arc, color de terra,
retallat sobre el cel blau... el cap acotat... l'esquena en cercle,
com no podent suportar el pes dels anys que al damunt portava...
aquell pes que a bon segur l'hauria estenellat per terra, si no
hagus estat aquell bast, nus com ell, com ell revellit i encorvat,
per encara ferm, que l'aguantava.

Camina que caminars, passava el pont de la riera, aquell pont tant
vell que ning sabia qui l'havia fet. Ell hi anava a. jugar quan era
petit i la seva mare, que al Cel sia, el renyava, perqu ja deien que
el dia ms impensat s'esfondraria... I no obstant, els anys havien
passat, el pont es tenia ferm... i ell se'n anava.

I caminant, caminant sempre, passava pel prat de la rajoleria... i el
veia igual que quan ell hi anava en semblants migdiades a festejar
amb la noia... la que fou sa muller i que al Cel sia. El veia igual
aquell prat on comenava d'apuntar-hi el verd naixent de l'herba, amb
aquells pltans altssims d'entortolligat brancatge, per on,
saltironant, cantaven pardals i primaveres; el veia igual aquell cel
blau, que reia entre les branques blanquinoses, clapades, de puntetes
verdes, i el veia igual, all al fons, tot i petit, com una
miniatura, el forn, tot rogenc de la base, tot fumat de la teuladeta,
amb la caseta al costat revellida i negrenca. Sentia en son cor la
mateixa impressi de pessebre que li feia aquell paisatge llavors...
en aquell temps, sols que aleshores aquella impressi anava
acompanyada d'un ambient de Nadal i ara venia entre boirades de
Novembre... entre les lassituds del dia dels Morts. Semblava que a
l'entrar-hi havien de sortir els vells d'aquell temps, que havia de
sortir ella, tan fresca i riallera... Tot restava igual, tot hi
restaria... i, no obstant, tots se n'havien anat... i ell se'n
anava!...

I caminant, caminant sempre, deixava el prat del forn i trencava a
l'esquerra. Prou els coneixia aquells marges del terrapl entre els
que s'enfonsava al cam, per a salvar amb menys pena el turonet que
dividia la plana, formant all baix, al cim de tot una _u_ negra
retallada sobre el cel blau. Prou les hi sabia les pedres que anava
trobant, aquella mata de fonolls que sobressortia entre l'herba,
aquell reguerot que l'anava acompanyant amunt, amunt fins a ser al
cim... i aleshores quina immensitat de mn la que veia!... quin b de
Du d'aire per respirar!...

La terra s'estenia a sos peus, com immens llenol tot rebregat...
All baix, just a l'horitz, blavosa i retallada, s'alava la silueta
del Montserrat; a l'altra banda el Montseny, negrenc, com malhumorat,
la falda clapada de masos i pobles amb ses esglesietes de campanar
quadrat, tot petit... -una altra impressi de pessebre... una altra
impressi agredola!... -I entre una i altra muntanya, quantes
serres!... quants turonets, quantes planes!...

Quantes vegades s'havia parat all mateix!... Sempre aquella
immensitat clara i riallera, semblava que li digus: Pit i amunt! la
vida s bella! el mn s teu; gosa'n sense treva! I, no obstant, ara
semblava que li deia: Guaita-ho tot, rabeja't amb tot, per ten
compte de que no s pas per tu!... tu te n'has d'anar, fulla seca,
que la nova florida sorprn arrapada encara a l'arbre! I ell
murmurava: Es veritat, s veritat: la terra em crida!

I comenava la baixada. Idees tristes el corprenien; instintivament
anava donant l'adu -potser el darrer- a les pedres del cam, als
arbres de les vores, als camps de primer terme, als horitzons
llunyans. Trobava tot fent via joves pagesos, forts i sapats;
robustos com roures, i al donar-los el Du te guard, sentia en son
cor tal horror al misteri, al no sser, a lo de ms enll, que de
bona gana els hauria demanat amb llgrimes als ulls una caritat...
d'una mica, una miqueta, per petita que fs, d'aquella vida que
rumbejaven... I ells s'allunyaven cantant i rient, esmerant-la,
aquella vida, en jocs i corredisses, sense sisquera adonar-se'n!...

Caminant, caminant sempre, al fi veia el seu rstic maset, voltat
d'arbres on comenava a esclatar la florida... I li vingueren unes
ganes de plorar fort, ben fort... que el sentissin, que hi corressin,
i agrupant-se tots els seus al seu costat, el sostinguessin, perqu
aix no vingus tant de pressa lo negre, la nit horrible que li
corria darrera, encalant-lo, acostant-se-li sempre...

De prompte senti un crit: l'avi!... l'avi! i va veure omplir-se l'era
del maset... l'Hereu, la Jove... els mossos... tots hi eren, i amb
les mans li feien senyes que hi ans... que hi ans de pressa... Quin
consol pel seu cor!... Per qu?... Qui sap; mes se sentia consolat...
Hi an, quasi corrents. Per l'Hereu i la Jove ja el sortien a rebre
a mig cam, ell boig de content, ella un xic vergonyosa.

-L'avi!... l'avi- deia l'Hereu. -Que no ho sabeu?...

-Qu hi ha! qu hi ha!- deia l'avi; -cuita, home... digues...

-L'avi... que ja... ja en tenim un que ve...- I senyalava a la Jove.

Aquesta, tota vermella, abaixava els ulls.

Llavors, de sobte, tota clara i lluminosa, una mena de revelaci
s'apoder del cor de l'avi, una visi de gneres passant arrapades al
terrs, entre penes i alegries, empenyent-se les unes a les altres,
portant quisquna la bra, la fora, la saba de la que se'n anava,
vivint d'elles, com d'ella viuria la que al detrs vingus... I vei
un vailet, de cap riat, cama ac cama all de la barana d'aquell
pont tant vell, que ning sabia qui l'havia fet i vei a la Jove, amb
la fa semblant a la de la seva mare, renyant a n'aquell vailet,
perqu deien que el pont, el dia ms impensat, cauria; vei un airs
donzell, un clavell a l'orella, la roja barretina de gairell,
caminant amb el cor ple d'aleteigs prat enll, prat enll, cap a la
caseta del costat del forn, d'on sortia una fresca riallada prou
coneguda, mentre entre els pltans gegants saltironaven cantant els
mateixos pardals, les mateixes primaveres; veia un home plantat en
mig d'aquella _u_ del cam retallada sobre el cel blau, aspirant amb
dal la renosa ratxada d'aire, bevent amb la mirada la immensitat
estesa... i ell s'hi sentia, ell hi alenava en aquell noi, en aquell
donzell i en aquell home... Llavors mir el cel rialler i esplndid,
mir la inmensa plana banyada de sol, totjust verdejant, mir els
innombrables masos sembrats al llarg de la planura, blancs d'un blanc
brut, com vol de tudons pasturant en immens camp de trapadella, i
sent... quelcom inexplicable, quelcom d'un al d'eternitat, quelcom
d'arrapament de tot son sser a aquell terrs, quelcom que li deia
que ell no se'n anava... que viuria en aquell que venia, com d'altres
havien viscut en ell... com aquell viuria en altres... I li sembl
veure de part a part de la plana una immensa cadena estrebant-la
fort, ben fort, amb duresa d'amo a esclau. I lliscant per sobre
d'ella, la Vida, eterna jove, passava cantant, els ulls al cel, als
llavis la rialla...

Acost els seus al front de la Jove, i hi deix un pet llarg,
llargussim... grandis com aquella plana estesa sota aquell mar de
sol, solemne com el misteri que en son si portava aquella dona.



NTIMA

Que n's de dol aquell temps de la vida de noi!... Vida petita que
juga un noi petit entre parets ben calentones, mentre la pluja
canonera de l'hivern bombolleja en la barana del balc... Al de fora
sempre hi fa sol, dies atemperats que riuen en jardins flonjos de
sorra... sense aire... Oh, l'aire... que els en hi fa de por a les
mares!...

El carrer sempre s'hi veu lluny, molt lluny, i quan un hi pensa en
quan era noi i anava pel carrer, va passant poc a poc, amb certa
solemnitat de profess, sentint al costat, ms que veient-la de cua
d'ull una ombra de respecte... i va passant, sense tombar la cara,
encarcarat sota la roba de les festes!...

Oh, la brusa d'estar per casa!... Jo en tenia una de blava, un xic
descolorida de tant anar a la bugada... i els tips de jugar que m'hi
havia fet, amb aquella brusa tan ampla, tant fresca!... El que ms
m'agradava quan comenava a fer calor, quan ja donava gust sentir-se
a les munyeques la frescor de l'aigua temperada per l'escalforeta de
la primavera, era fer temporals... Agafava un picador, me'n anava al
safaretx, i hala, vinga inquietar l'aigua, paletada amunt, paletada
avall... i semblava que l'aigua es reinfls... darrera del picador en
moviment, hi quedava un buit verds del llot del fons... i darrera
del buit, venia corrents una onada que a l'omplir-lo rompia en el
picador i m'esquitxava de frescor... I ms enll, per tot el
safaretx, mil onadetes es gronxaven, pujant i baixant, fresques i
alegres; damunt d'elles la sobreixida del dipsit d'aigua,
escorrent-se per molsuda tosca, queia desfeta a gotes, formant un
ruixat, i en ple temporal, ma joguina predilecta, un falutxo de veles
esteses, es capbussava nerviosament... anava i venia d'un cant a
l'altre, topava per les parets amorrant-s'hi amb touderia, com si
busqus un forat per a fugir de la tempesta...

Al deixar el safaretx, que n'era de blau el cel!... que n'eren
d'altes les orenetes que hi volaven!... I els pltans del jard,
aquells tres pltans del fons, com em miraven!... Semblaven vells
amics somrient d'estimaci!...

Cap al tard -si no havia fet massa aire,- entrava a dins... anava al
quartet del davant, on eren sempre els de casa... A banda i banda de
la finestra, mig tapada amb celosies, hi veia, com masses negres, les
siluetes de la meva mare i de ma germana, cusint a l'escasa claror
del dia que finava... Mon pare es passejava amunt i avall, amb les
mans a les butxaques. Jo buscava si en son front hi havia arrugues.
Me'n anava a un rec i m'asseia...

Per la banda de fora de la finestra hi creuaven de tant en tant les
ombres dels que transitaven per l'acera... Passaven rpidament,
trencant un moment la monotonia de la claror trista. Ning deia
res... El volant d'una fbrica vena donava cops acompassats, com un
rellotge...

I en aquell silenci que la fosca espessea, arraulit al meu rec,
quina tristesa m'agafava... tan fonda, tan dola!... quantes angnies
hi presentia en el tancament de les cases, lluny del gran aire, entre
quatre parets!... Quina fredat em feia la vida ombrvola dels
grans!...

No s si era per la primavera,... comenava a fer calor, per em
recordo que encara portava abric -un abric arreglat, curt de
mnigues, d'un color confs.- Anvem a passeig amb els nois d'estudi,
i un d'ells em va fer una pregunta:

-De qu viviu a ca teva?...

-De renda!- vaig contestar tot orgulls...

-I tu de qu fars, quan siguis gran?...

No s qu li vaig dir, per em recordo com si fos ara -les sensacions
viuen molt ms temps que els fets en l'esperit- em recordo d'una
confusi, d'una incertitud... d'una ombra de mal presagi que em va
caure al damunt... Jo havia de ser gran!... Jo hauria de viure entre
parets, en la penombra del quartet de casa!... I hauria de tenir
arrugues al front!...

I em sentia als peus el sorrall del torrent que pujvem, i mai
l'havia trobada tant cansadora, tant flonja... i veia els arbres dels
marges, les negrenques alzines, passant poc a poc pels meus
costats... I anava caminant sorrall amunt, sorrall amunt, portant al
cap una mena de pes, una mena d'angnia... Mai l'havia trobada tant
trista la vida... tant fondament trista, la vida dels grans!...

I no s pas com... insensiblement aquella idea es va anar amparant de
mi... se'm va anar agermanant, vaig anar acariciant-la amb ntima
voluntat, i poc a poc em vaig sentir entrar en la tristesa com a casa
meva, serenament resignat... Desprs el noi es va anar allunyant de
dintre meu, i amb seny d'home, vaig entrar abans d'hora en la
penombra del quartet, deixant en un rec del jard ma joguina
predilecte, el meu falutxo, estebellat.

Un dia havia fet una passejada molt llarga per les afores de la vila,
i me'n tornava cap a casa al caure la tarda. Davant meu blanquejava
tota llarga la carretera en l'acabament de la claror; a m dreta,
s'estenien fins al mar hortes i ms hortes, formant un ample llenol
de verdor confosa... De tant en tant les atravessaven migrats
torrents i al passar-los, veia redressar-se'm al davant els macissos
dels canyissars, amb ses fulles caigudes, amb sos esbelts plomalls
rtics cap el cel... A la dreta -i no s perqu em semblava veure-hi
ms claror,- tot eren vinyes i ms vinyes pujant en suau pendent,
fins al peu de la muntanya... cada una amb sa caseta blanca, com un
gros colom, reposant-hi al mig. I al davant, molt lluny, molt lluny,
la vila, un xic ensotada, reposava en la boira violada de la nit.

I com ms m'hi acostava, a la vila, com ms aprop veia brillar
aquelles tires de llumets de les fbriques que la voltaven, ms la
sentia aquella boira d'hivern que eternament em voltava... portant
encara en les meves orelles les harmonies del gran aire, pensava en
la penombra del quartet... en l'angnia de sa tristesa... I de sobte,
la carretera s'esborr dels meus peus, la sensaci de trobar-me en un
desert s'ampar de mi, i em vaig parar al bell mig d'una riera...
ample, ample... els marges sols es veien com dugues petites faixes,
all baix, al lluny... Amunt ni avall, res: noms una soledat
augusta, una quietud grandiosa, i dugues roderes molt fondes que
s'allunyaven avall i amunt, fins a prdua de vista... Que sol me vaig
trobar, en mig del mn en calma!... La gola se'm va fer un nus...
Per al mateix temps, quina joia tant inefable m'envaa de cap a
peus!... I quin benestar tant dol sentia al fons de mon ser!... Sols
veia aquella estesa de terra... aquella soledat tant quieta...
aquella grandiositat que tot ho aclaparava... Fou com un somni... un
embadaliment... Un vent fresc i llis em refrescava el front... Tot jo
reposava en el reps de la terra!...

All baix, per la banda de ponent, s'hi alava un tur alt i
escabrs... Sa silueta em qued tant gravada, que no l'he oblidada
mai ms... La veig sempre en hores de calma... ma infantesa i ma
joventut s'hi arresseren... i es va allunyant, allunyant, cada dia un
pas ms...



DEL MAR

-La viva, noies, la viva... a... a!- sentia cada demat, entre
somnis. Era un espinguet clar i alegre que es cargolava enlaire, al
comps d'un xic-xec de xinelles per l'acera...

A l'obrir el balc, ja el sol se'n entrava per la meva cambra,
escorrent-se a llenques polsoses per les escletxes de les persianes;
aquell crit de -la viva!- ressonava ms clar i ms airejat i entre
crit i crit, se sentia de tant en tant:

-A quant la dna?...

-A sis.

-Uix! A sis?... i tant rebregada com s?...

-Ah, s... fugiu la mi senyora!... A l'hora de la mort en tingus!...

-Deixa-la estar!... que no veus que fa cara de dejuni?... la viva,
noies, la viiivaaa!...

I la profess anava passant carrer amunt. Les cistelles de sardina,
rodones i plenes, desfilaven per sota el meu balc com colossals
peces de plata: les duien les marmanyeres, arremangades de braos,
botent llurs carns macisses que pantejaven sota les robes al moviment
del pas.

I en tant, amb les persianes entreobertes, ja tornava a mirar aquell
tros de cel, ample, molt ample... i veia una vegada ms aquell
carrer, llarg, ests... sentia el remoreig lluny de les fbriques,
quals xemeneies s'alaven ertes al lluny, per damunt de les taulades,
omplint l'espai de glopades de fum negre, i all baix, al
cap-de-vall, el veia a n'ell, el mar -ests com una cinta blava,
tancant l'horitz.

Ms tard passaven ells, els pescadors... fornits, colrats, amb amples
calces de burrell, amb folgades camisetes blaves i mocadors virolats
al coll, caminant mandrosament, brandant d'un cant a l'altre, com si
els costs d'arrossegar els esclops...

I me'n recordo amb cert respecte, d'aquells homenassos... passaven a
colles cridant brbarament, esvalotant per tot... se'n entraven per
la ciutat, venint de _en marc_, com a terra conquistada... I de la
meva por de vailet en conservo encara l'impressi de que aquells
atletes, que portaven quelcom de gran i fort i lliure, era molt home,
si s'hi empenyava, per esbotzar qualsevol porta d'un sol cop-de-puny.

Que n'eren de diferents de la gent de fbrica!... Tamb a aquests els
veia passar cada dia a la mateixa hora... Eren tots secs,
desnarits... amb grogors de planta d'estufa... Les mosses, altes,
esprimatxades, plenes de llnfares d'oli, amb fils de borra encastats
als cabells, amb grogors de vici a les galtes... Els homes ms
endreats, ms nets, per tots ells amb un aire de tristesa!... I ben
garbellat, potser aquests em feien ms por que no pas aquells...
Tamb esvalotaven a tothom, per en sos esbroncs no hi havia
l'alegria serena dels pescadors... hi havia sols una rbia sorda...
una quimera negra...

I ells, amb ells no es podien veure.

-Adu, xinxa!- deien els pescadors al trobar-ne una.

-On va aquest pop!- contestaven elles.

I el gust amb que s'ho deien!...

El carrer de casa hi donava al mar i no hi puc pensar mai sense que
se'm desperti el record de les anades a la platja: em recordo una per
una d'aquelles cases que anava passant, com un es recorda de les
cares que no ha vist fa temps. Les primeres que trobava eren
d'aspecte burgs, amb cancells envarnissats i reixes pintades; les de
ms avall, ms deixadotes, amb grans entrades sense cancell, mostrant
per la penombra del seu interior, pilots de nances, rengleres de
palangres, rems estesos per terra... i d'all dins en sortia un
fortor aspre de maresc, que se'n entrava. A voltes, asseguda
d'esquena al carrer, apoiant el coix al caire del portal, una dona
feia saltar entre sos dits els boixets grocs, faixats de blanc i del
ball desenfrenat dels boixets n'eixia sobre el vermell del patr la
blanca punta, que s'hi anava estenent, estenent, com all a la vora
sobre la platja, l'espuma de l'ona que hi anava rompent...

I jo, hala, crrer avall, pel cam fet...

I de sobte ni cases, ni camins, ni res... no ms Ell, el mar immens,
ests sota el gran cel, omplint-ho tot... les gavines hi passaven
d'un vol llis, ondulejant pausadament... s'allunyaven endins,
endins... i es fonien all baix, al lluny de tot com puntets de fum
que s'esvassin en l'intensa blavor.

Un dia a l'anar a estudi de bon demat, un vailet em va dir:

-En aquella casa hi ha un negat, anem a veure'l?...

-Que l'ensenyen?...

-S...

-Doncs, au!

I ens n'hi vrem anar -jo, amb certa recansa... no s si n'havia vist
mai cap, de mort, encara... El tenien a dins de la caixa, sobre una
taula, amb dos ciris a la banda del cap, al mig d'una entradeta de
parets llises, emblanquinades de fresc i amb una franja blava arran
de terra. Sols vaig gosar a mirar-lo de llisquentes. Ja era un xic
vellet, la barba blanca se li tenia enlaire, molt enlaire, com
enrampada... em va semblar que tenia un morat al front... algun cop
de rem, potser... Per aquella blancor trenyinosa que tenia em feia
mal i vaig girar el cap. Al peu de la tauleta hi havia una safata
negra d'aquelles que tenen pintades flors grogues i vermelles. Ms
enll hi vaig veure un atleta d'aquells que veia passar pel carrer,
esvalotant-ho tot... s'estava dret, fent voltar pausadament la gorra
per les mans, mirant al mort de fixo, malgrat que els parpres se li
movien de pressa i espurnejant... Es va ficar una m a la butxaca i
va tirar dos quartos a la safata: era la primera remor que se sentia
des de que rem all dins, fora de l'espurneig dels ciris... de
seguida en vaig sentir un altre: un gemec ofegat... Era una dona que
hi havia en un rec, tota endolada...

Aquell soroll dels quartos al caure a la safata, li va arrencar el
plor del fons de les entranyes.



TEMPORAL

Va ser la primera vegada que vaig sentir vibrar l'nima del poble,
aquella corrent misteriosa que a un moment donat, lliga a tota una
multitud, fent-ne un sol cos, una sola massa vivent, que esclata a lo
millor en alegries esbojarrades, i en entusiasmes folls o s'extremeix
en paors misterioses...

La ventada que tota la nit havia rodolat, entre ruixats i cops de
porta per sobre les teulades de la ciutat adormida, mar enfora havia
fet de les seves i al clarejar el dia va sobtar a tothom una nova
esglaiadora: el temporal havia sorprs en alta mar les parelles del
bou... sols dugues havien pogut tornar a temps... de les altres no
se'n sabia res. Tothom va saltar del llit i va sortir al carrer: all
baix, al cap-de-vall, s'hi veien passar de gairell les onades
furients, embestint-se unes amb altres, llenant enlaire glopades
d'espuma...

I tothom va crrer a la platja, amb el cor estret.

All l'espectacle era imponent: el mar semblava que s'hagus
encongit, com una fera enrabiada, a punt de saltar sobre el mn i
engolfar-se'l; aquelles onades que es veien del carrer estant, eren
restalleres enormes, carenes d'aigua d'un verd terrs, llenades de
reflexos sinistres, que venien sense parar l'una darrera l'altra, se
enarcaven com un cavall a l'aixecar-se de potes i queien reventades
amb estrpit de tro. I quan una muntanya d'aquelles s'estavellava
contra la sorra, darrera seu un altra prenia embranzida, i ms enll
en venien a centes corrent amb velocitat vertiginosa... I pel lluny
es veien botre enlaire llenques d'ona reventada, glopades d'espuma
blanca destacant-se sobre una nuvolada baixa, fosca d'un blau de
plom, que en moviment quasi insensible, anava passant cap a llevant
per sobre les onades...

I la gentada el contemplava aquell espectacle, silenciosa, amb un
recolliment solemne sentint en son front les ratxades del vent
d'enfora, la bafarada humitosa i freda que llenava aquella gola
monstruosa, oberta davant seu...

De sobte la gentada es va estremir, aprop de la boia hi havia una
barca tombada, quilla al. cel... ning sabia qui l'havia vista...
per la veu anava corrent i la gentada comen a moure's presa d'un
neguit friss, avanant i reculant al grat de les onades, que al
reventar allargaven ses urpes blanques, arran de la sorra, gratant
terra endins...

Quines hores d'angnia!... L'nima del poble pressentia quelcom
d'horrible, s'envaa en l'estrany atractiu de les emocions punyents,
i encara que ning sabs el qu, per sobre aquella gentada hi havia
la certitud d'alguna cosa horrorosa que s'acostava i va arribar. All
a quarts de nou, es va veure a poca distncia de terra un punt negre
surant peniblement sobre l'embat de les ones.

-Un taul!- va cridar un.

-Un home!- va fer un altre.

Per sobre una ona se'l va veure com alava un bra...

-Un home!... un home!...- es va sentir cridar per tots cantons...

-Prepareu els caps!...

La corrent se l'emportava cap a llevant... la gentada el va anar
seguint... A davant la gent de mar, cares ferrenyes, gestos resoluts,
segurs de sa fora, semblava que anessin a lluitar a pit obert contra
aquella mar sense fre, per a arrencar-li sa presa... desprs els
curiosos, una massa ombrivola i lassa, que avanava a por a poc, com
mig avergonyida...

I aquell home nadava... nadava braument, aferrat a un rem, amb el
delit de la lluita suprema... A prop de les ones una dona desgarbada,
semblava que l'ajuds a nadar, movent els braos... com ell els
movia... Aferrada a ses faldilles una criatura plorava... I anaven
avanant peniblement... l'home cap a terra, la dona cap a n'ell...

No devia ser a deu passes... Una ona monstruosa esclat sobre el seu
cap com una maledicci... La gentada recul... desprs allarg el
coll per veure millor... l'home ja no hi era... el rem sol botava per
sobre les ones, com un boixet en mans d'una puntaire...

Aquella dona va caure en rod i a son entorn s'hi fu un grup
esps...

* * *

A la tarda el temporal havia amainat; els darrers remolins de vent
empaitaven espai enll les blanques resqucies de la boirada desfeta.
El cel tornava a ser el de sempre, potser un xic ms alegre, ms blau
i ms fresc; sa blavor s'emmirallava en els bassiots que la pluja
havia deixat al carrer... All baix, al cap-de-vall, les onades hi
passaven encara de gairell, encabritades i llenant tofes d'espuma...
El sol tocava a les cases de la banda esquerra i tornava a ses
fatxades els tons vius que la pluja havia encartronat... per arreu
hi havia una tristesa!... La gent era pels portals, parlant de baix
en baix... sense un crit, ni una rialla...

De sobte pass a pas de marxa en Joanet, un pescador conegut de
casa... en sos ulls esbarriats i en sa cara esgrogueda, hi portava
l'angnia retratada...

-Joanet, que hi teniu alg en mar?...- li digu la meva mare.

-El noi, senyora, el noi!- i aquell homens plorava...

-Per...

-No'n s res... res... No ms falta la seva parella... Ara vinc de
tirar _partas_... Si haguessin pogut entrar a Roses.. o a
Barcelona... Per, ca!...

-No desconfieu, home!...

-Ai, senyora, s el noi!- I no pogu dir res ms perqu el plor
l'ennuagava...

* * *

Desprs, temps desprs ho vaig saber... Varen passar tres dies
mortals sense que aquell home tingus noves del seu fill... tothom el
donava per mort, per ell no se'n aconsolava... tenia un raig
d'esperana al cor i tres dies mortals pass a la platja... Els sis
negats que el mar va escupir, ell va ser el primer de veure'ls... cap
era el seu noi... A l'ltim, a la tercera nit, cap a la matinada
aquell home va veure quelcom sobre el mar... molt lluny... molt
lluny... ell sabia les barques que havien sortit... i a quina hora
havien de tornar... no, no era de cap d'aquelles la vela que anava
venint... i aquell home xiul... xiul amb son xiular especial... i
escolt molta estona, per no se sentia res, ms que el remoreig suau
de les ones... i torn a xiular i res... i ja es tornava a asseure
decandit a la sorra, quan all baix, molt lluny, molt lluny, s'hi va
sentir un altre xiulet, petit, feble, que tot just arribava... per
que a n'ell el fu botre, com si el mn hagus esclatat...

Era el xiular del seu noi... que el mar li tornava s i bo... Corrent
el temporal, se li havia emportat qui sap a on...



CLASSE DE DIBUIX

La sala de dibuix, a estudi, era una pea llarga, molt llarga; una
golfa de convent, espaiosa i alta de sostre. Per una banda donava a
un terrat que hi venia a peu pla, i on alguns Padres, aficionats, hi
tenien cries de canaris. Es veien aquestes tot al llarg de la paret,
com ninxets quadrats, emblanquinades de dintre i tancades per fora
amb tela metllica. Al fons de les ms properes, de tant en tant
s'hi veien voleiar els airosos ocells, com encenalls d'or
caragolant-se a l'aire; a voltes s'acostaven a la tela, amb son petit
bec pinsaven un mosset d'escarola tendra, piulaven mirant entorn amb
sos ullets rodons i esparvillats com caparrons d'agulla i fugien de
dret cap al niu. I com contrastant amb aquest moviment, al fons
d'aquell terrat, hi eixia d'entre les teulades la cpula de
l'esglsia, com una colossal mitja taronja, coberta de teules verdes,
aclofada pesadament sobre un macs de murs renegrits.

Per l'altra banda donava al carrer i aqui hi havia sempre ests a
vista d'ocell l'enteixinat rogenc de les teules de tot aquell tros de
ciutat, allunyant-se fins al mar; les unes de cara a llevant, les
altres a ponent, alapremant-se elles amb elles, com per enquibir-se
ms b entre els grups que formaven, tirades a dret fil, les buidors
que all sota, on no es veia, formaven els carrers. I un se'ls
imaginava plens d'ombra i humitat, all al fons de tot. De tant en
tant rompien la monotonia d'aquell to rogenc els quadros d'algun que
altre terrat de construccions ms modernes, on sovint s'hi veien
voleiar, com tires de cot fluix, les blanques bugades de marina, tot
assecant-se al sol.

Dues coses tenia aquella sala seves i ben seves: la claror i la
flaire. No s si ho feia l'emblanquinat de les parets d'on en
penjaven una muni de quadros amb sants i santes, amb guerrers i
pastoretes. No s si ho feia el ressol que del terrat dels canaris hi
entrava a dojo, s'esquitllava per les parets i rebotia de les
blancors dels papers als vidres dels quadros. El cert s que aquella
pea tenia una claror especial, una mena de llum glaada, per forta
al mateix temps, que enlloc ms he trobat, i que s'avenia com l'anell
al dit amb aquella altra especialitat seva: amb aquella flaire de
fusta, de llapis i gomes i _somillos_, tbia i picantona, que tampoc
he sentit mai ms.

L'hora d'anar-hi era de dotze a una, quan la rateta de la gana
comenava a fer de les seves. Hi pujvem escales amunt de dos en dos,
i encara em sembla que sento el terratrmol de l'arribada. Era un
soroll infernal que esvalotava i tot als canaris del terrat ve.
Corredisses, xiscles vergonyants i rialles encongides, tot s'ajuntava
amb el patim-patam dels tableros contra la paret, als cops dels
tamborets, que queien, als de les portes i finestrons que petaven...
Valga que durava poc. Dos minuts desprs sols quedava el xiu-xiu de
cent converses, fins que la veu de _l'Hermano_ s'aixecava solemne i
sonora, dominant-ho tot:

-Orden, seores!

Llavors callava tothom i quedava un silenci llarg... un silenci ple
d'aquella claror glaada... I aquella claror comenava a ficar-se al
cap, i un comenava a distreure's, el llapis i el _somillo_ se
n'anaven per on volia l'atzar, sense que la m tingus res que
dir-hi; poc a poc s'oblidava el sant o la pastoreta que un tenia al
davant... I sempre aquella claror blanca furgant endins,
insensiblement, fins a entervolir-vos, fins a entabanar-vos!...

I venia una son ms dola!...

A voltes se sentien, com emboirats, els xirrics d'un vol d'orenetes
que en aquella hora de sol feien l'aleta, sospeses en la buidor,
sobre la ciutat endormiscada. I qu n'era d'herms llavors deixar-se
anar, bressolar-se en aquells llims, mentre el temps passava minut
darrera minut... Era una mena de bohmia de l'nima, una
voluptuositat entabanadora que encara sento de vegades, i que em fa
esmerar dies i dies, com aleshores esmerava mon petit temps
d'infant...

Per de sobte, sentia una cosa estranya; el vidre del quadro que em
feia de model, reflexava un moviment, i em trobava envat per una
negror molt grossa. -Era que al meu costat s'hi redresava, com una
amenaa, la silueta de _l'Hermano_, les mans a la cintura descansant
en la faixa, la cara vermella, tot ell molt negre, menys el coll,
molt blanc...



CLAR DE LLUNA

La llum s'havia fs. No ms una mena de celistia moradenca vagava per
l'Univers, agombolant-se entre les tenebres iniciades de la nit. Ni
encara era clar, ni encara era ben fosc. Els grills cantaven
atrafegadament i de tant en tant, com notes greus del seu himne, se
sentia el xiulet fondo del taup, llarg... trist... melanclic...
Callava, i altra volta s'esbandia cap al lluny el tritlleig dels
grills, estrident, neguits, en mig del gran encalmament del mn a
l'adormir-se...

Al lluny s'hi encengu un clap de llumetes rojes, capritxosament
escampades per la penombra de la planura... Em recordo d'una que se'n
va encendre all dalt... cap al cim de la muntanya com una estrella
grossa... grossa...

I com si ho fessin aquelles llumanetes, la fosca s'espessia, aquella
boira lluminosa, ltim record del dia, vagava... vagava esma-perduda
com un sofriment sense causa i com ms espessa era la fosca, ms
clarejava als meus peus la llenca de la carretera, dreta, enrampada,
tota blanca, en aquella espessa blavor, fins a perdre's al lluny en
boira esfumada, com plomerall de fum al cim d'una candela.

I heu's aqu que lentament, lentament, el cel s'illumin per la
banda de llevant, el cel s'illumin d'una claror estranya...
esblanqueda... i en mig d'aquell immens silenci, per darrera la
massa enorme de la serra, s'aixec la lluna... blanca... callada...

* * *

I l'ombra del pla, va esbarrellar-se tota... les tenebres s'esvaren
en un immens agombolament de boires esblaimades que voltaven,
voltaven entre masses d'ombres i llenques de clarors platejades, tot
en mig d'un silenci ple d'una vida de somni, esfillagarsada i
malaltissa, mentre l'etern tritlleig dels grills s'estenia a flor de
terra, com una capa de frescor que ompls d'ample a ample la immensa
rodona de la planura estesa...

Aquelles llumanetes rojes s'anaven apagant, apagant... l'una darrera
l'altra... fins a l'ltima... All baix se sent el cant d'un gall...
molt lluny... molt fondo... desprs res. Sols el vent de la nit
passava llis i humits, esbandint-se calladament per la soledat i de
tant en tant un ocellot de nit creuava aquella boira, les ales
esteses, calmosament.

I en tant, suspesa a plom sobre la soledat, la lluna caminava a flor
de cel... la lluna caminava amunt... amunt, en colossal arrencada...

I veia a mon entorn, tallant la claror de la carretera, els camps
llaurats, rojos, d'un roig espalmat a la vora, grisenc ms enll...
confosos al lluny en la immensa capa aporcellanada del clar de
lluna, fins a perdre's sota la boira de l'horitz, com si
traspassessin les fites de la realitat, per a perdre's en el mn dels
somnis... I caminava ms... i all baix veia blanquejar les cases del
poble... un poble mort, sense un crit ni una fressa... un poble
glaat entorn del seu campanar, dret i ert com una fantasma... Vaig
passar pel costat d'una era... llarga... estesa... com si s'hagus
adormit arrapada al terrs... vetllada pels seus pallers que
destacaven sa montuosa silueta tota negra sobre la boira d'all
baix... de l'ltim terme... N'hi havia un que tenia un drap blanc
lligat al cim del pal... i voleiava aquella babarota a l'aire de la
nit, com un ocellot lligat de potes...

I la lluna anava fent sa carrera de llum esblaimada, escorrent-se
silenciosament sobre aquell paissatge ple de veus perdudes, de
pressentiments estranys... de suggestions inexplicables, i arreu
aquell ambient... aquella quietud... aquella calma, on semblava que
alens una vida cristallina, blanca, quieta... sempre igual...

A voltes, un esclat de vida animava un moment aquell quadro de
naturalesa morta... el cant dels galls, l'udol d'un gos, o el vol
encantat d'un ocellot de nit, somovien aquella vida encantada, com
una pedra al caure a l'aigua d'un estany... per tot s'hi fonia...
tot passava sense esma, com si fos d'un altre mn... i tot quedava
ms sol que mai, mes ests que mai, sota el resplandor del clar de
lluna, encalmat solemnement en el misteri d'alta nit...

* * *

Cap a la matinada, la lluna queia... Encara son resplandor omplia
d'ample a ample la planura, per es sentia com s'anava fonent...
fonent, poquet a poc... Desprs, una llenca d'ombra s'estengu plana
enll... plana enll... Hi hagu un moment en que el pla qued tot
fosc i sols all baix de tot blanquejava la boira de l'horitz...
desprs res... la lluna s'havia amagat, les tenebres omplien el mn i
altra volta blanquejava als meus peus la cinta de la carretera estesa
llarga, llarga fins a fondre's al lluny en boira esfumada com
plomerall de fum al cim d'una candela...



EL VELL DE LA CARRETERA

La carreiera tan suspirada s'estenia ja a dret fil davant del poble,
roja de la rojor dels camps enfonsats, a trossos grisenca de la grava
apilotada, fins a perdre's al lluny en la polsosa blavor d'un aulet.
All trencava sobtadament, s'esmunyia sobre el pont que de una
gambada traspassava la riera, tota festonada d'albes, i es tornava a
ajassar montonament, sempre a dret-fil, fins a morir al peu dels
ralls del ferrocarril.

Les brigades d'explanaci ja eren lluny. Havien passat com un nvol
de llagosta, devastant els camps i aclofant els marges, deixant
sempre com un rastre del seu pas, aquell cuidat enfonsament, tot
dret, tot roig com un regarot de sang, ratllant l'estesa verdejant. I
ara es rebatien frisoses contra una muntanya, all baix, a l'altra
banda del poble, cap a ponent, com una muni de formigues
esgratinyant la terra. I ms enll les esperava la boira calitjosa de
l'horitz per a dragar-se-les i endur-se-les encara enll, sempre
enll, caminant sempre.

Passat el burbulleig dels primers dies, aquell formiguejar incessant
d'homes, aquell llampeguejar constant del sol en la lluentor dels
cvecs, aquell anar i venir atrafegat dels carros entre boirades de
pols i canons anyoradisses que el baf de terra verge arrencava al
cor d'homes d'altres terres, la carretera havia quedat tota sola,
tota trista, malhumoradament estesa de llarg a llarg del pla.

Noms en l'enfonsament de la riera, al peu del pont, sota la tremolor
contnua de les albes, hi quedava un barracot de l'alada d'un home,
fet de maons posats de cantell, cobert de teules escantellades,
sostingudes per grosses pedres al damunt. I eternament assegut a la
barana del pont, com un tros ms de l'obra, un vell encorvat, sec,
nervis, d'una mirada fonda i estranya on bategava, sobre la calma
solemne del paisatge ests, el foc d'un neguit etern.

Sols se sabia d'ell que es deia Jaume; ning sabia d'on era ni d'on
venia... potser ni ell mateix se'n recordava; all l'havien deixat
rerassagat aquell traut, i all s'estava, esperant que una altra
ventada se l'endugus lluny, qui sap on; sempre assegut en la barana
del pont, la barretina de gairell, la pipa als llavis i la vista
perduda en la boira de l'horitz.

* * *

Era al caient d'una tarda d'agost; havia plogut i fresquejava.
Tornant de passeig el vaig trobar al Jaume, com sempre, assegut a la
barana del pont; m'hi vaig asseure tamb per garlar una estona...
M'agradava parlar-hi amb aquell home; en sa conversa hi brollaven a
voltes raigs d'una poesia encisadora, fresca i espontnia... per
aquell dia en Jaume no tenia ganes de conversar.

-Hola! vos per aqu?- em va dir distretament i torn a passejar la
seva mirada pel lluny, fumant tranquillament la pipa, com si
estigus tot sol.

A sota nostre, la riera baixava tota roja, amb un brogit calms i
monton, onejant i cobrint de brumera les pedres del seu ja. Les
albes rentades de fresc lluen pomposament la blancor del seu tronc i
la grisor de ses fulles sobre el to fosc de la terra mullada i el
blau alegre del cel humit. De tant en tant d'una banda a l'altra
passava, com una rfega, un vol de pardals, piulant sense parar. La
polsina daurada del sol ponent, queia sobre els camps frescos d'on se
n'alaven les rojes cogullades que feien l'aleta piulant, i
s'aclofaven altra volta sobtadament sobre aquell immens llenol de
verdor. Al lluny, a l'ltim terme, la boirada s'arrossegava
mandrosament, enfilant-se per la serra, espessa i reinflada de la
base, estarrufant-se escabellada pels cimals. Hi havia en aquell
ambient un al de calma, de reps que se n'entrava; aquella alenada
fresca i humitosa despertava el goig de viure... tota angnia, tota
frisana s'hi esvaen, com si totes les energies inquietes de
l'esperit, es fonguessin en el si del gran esperit que bategava en
tot aquell mn grandis.

I semblava que el vell ho sents, com jo ho sentia... semblava que es
trobs aclaparat sota aquella fora immensa que anava passant tota
desplegada davant nostre, en son silenci august. Era l'hora de les
melangies, dels anyoraments vagos i sense forma que sobten a voltes a
l'home ms dur... Va passar bella estona sense que cap dels dos
digus res, ell fumant sa negra pipa, jo cremant el meu cigarret...

I la tarda anava caient; una pau cada cop ms gran i ms serena
s'emparava de totes les coses... el sol ja post, els camps
s'adormien, tot s'anava aquietant... la boira esbarsellant totes les
coses semblava que se les endugus lluny; per tot arreu s'estenia la
vista com quan busca l'horitz... Al ponent se fonia l'ltim tel de
claror d'aquell dia... i all sobre aquella clapa de llum, s'hi
destacava potent el caixal obert en la muntanya per les brigades
d'explanaci...

El vell hi tenia els ulls clavats... de sobte va estendre el bra
senyalant-lo i murmur molt baix: -Veieu?... ja l'han passada!... ja
sn ms lluny!...- Call un moment i seguia amb veu fonda, sense
mirar-me... com si parls amb si mateix: -A mi ja no em volen!... ja
sc vell... M'han tancat a dintre aquella gbia... tant com havia
volat... pel mn!... darrera una carretera, l'altra... en aquelles
terres fred, en aquestes calor... i amunt, i pit... Avui ja no
serveixo, ja sc massa vell, avui!...- Torn a callar i desprs va
alar-se i em digu somrient amb tristesa: -Pla que ho veig... s que
la nit s'acosta... m'aclucar dintre aquella barracota, com al cel
s'acluca el dia.- I amb un tom de bra senyal el cel, la terra, com
si abracs tot el misteri de la vida; desprs segu: -A l'endem
vindran els corbs, com que sols trobaran ossos, se'n tornaran sense
cantar...

I allunyant-se poc a poc cap a la barraca, l'esquena vinclada, el cap
acotat a terra, la pipa als llavis i les mans plegades al detrs,
murmur molt dolament: -Per aix rai!... Si ells no em volen
cantar, les cigales cantaran per mi tot l'estiu!...



LA PRIMERA VENTADA

Oh, la immensa poesia de lo que se'n va!... l'encant immensament
indefinit de lo que anem perdent, poc a poc, sense donar-nos-en
compte!... l'encs que aureoleja el que, fregant la gran roda de la
hora viva, es va filtrant per la escletxa imperceptible que hi ha de
l'instant que passa a l'instant que ve com el boll pels ulls del
ceds, va caient, va caient a la gran hora morta de l'Eternitat!...

La plana jeia roja, fumejant de vapor sota la xardorosa serena del
cel rod; les cigales neguitoses teixien entre les fulles dels arbres
son cant atrafegat, amb un rtmic socatreig de teler mecnic. Una
muni d'orenetes lliscava per tot arreu, a frec de terra, amb un
flonjo brugit de ploma, que sonava calladament en l'immens silenci
d'aquella plujada de sol. Volaven tan de pressa, que feien com un
coeteig de punts negres ratllant la rojor dels camps. De tant en
tant, alguna de elles, al tombar, s'aixecava sobre el vol de ses
germanes i quedava un instant clavada sobre la blavor del cel... les
ales esparracades, tota negra, en la blavor del cel... llenava un
xisclet, i es tornava a aclofar a terra, volant avall, avall... fins
a perdre's en la cendrosa rojor dels camps llunyans, sempre apletada,
sempre llisa, ondulejant suaument... I la calma solemne s'anava
esbardint serena per sobre el pla ests, tallat de tant en tant per
les siluetes de la gent que treballava, el front a terra, les mans
removent la terra, aspirant el baf de la terra enxardorada,
enxiquint-se, enxiquint-se, ms petites com ms llunyanes, fins a
perdre's de vista all baix al peu de l'enorme serra, on la verdor
dels arbres es fonia en deixatada boira blavosa... I el sol pujava
amunt, amunt... arrebossant amb sos raigs esplndits tot l'Univers,
fent vibrar el blau cel... esblanqueint-lo, destriant-lo, tombant
pesadament sobre la estesa dels camps rojos. I la calma s'esbandia
tota plena, estarrufant-se com invisible onada, enlairant-se fins a
arrabasar la boirosa lnia de la serra llunyana, fins a congriar-se
en la plomosa calitja de l'horitz, fins a complir blavosa i
reinflada la immensa volta del cel...

Era l'estiu que passava amb son rssec esplndit de llum; era l'estiu
fent vibrar en cada cosa la essncia de la vida; era l'estiu fent
explotar en grandis concert totes les energies del ser...

Mes les orenetes fugien, fugien avall, sempre avall, anant i venint,
per allunyant-se sempre... Octubre al caure, les fulles groguejaven;
a l'alzinar, queien seguides les aglans, amb un cop sec, com grosses
gotes d'aigua damunt la fullaraca... i poc a poc d'aquell dia
d'estiu, del calor de la soleiada, n'anava brollant un al de
tristesa, de desmai... com una esgarrifana fina, imperceptible, per
que sacsejs tot lo existent...

I no era jo sol que la sentia aquella cosa... El gos que de bon mat
m'anava tant b, no volia ja caar ni a les bones ni a les males.
Tantost se m'esbojarrava amb les ms petita fressa, tantost se'm
quedava al darrera, la cua baixa, les orelles caigudes, mirant-me
d'una manera estranya, tan fixa i tan estranya que moltes vegades me
va fer estremir endins, molt endins, com si volgus arrencar un udol
terrible, que hauria ressonat paorosament en aquell silenci
d'agonia...

Plana enll, plana enll, vaig trobar un pastor, dret, apoiat al
gaiato, el cap baix contemplant el seu remat ests a l'entorn, els
cabrits esbrotant l'herba, les ovelles ajegudes, cada una amb el cap
apoiat al llom d'una altra, totes blanques en la verdor del prat...

-No us allunyeu massa... tenim l'hivern a sobre- me digu amb veu
baixa al passar. I com sents que tirava un roc al gos perqu no se'm
allunys: -Cerqueu gotlles!... poc en trobareu cap!... flairen el mal
temps de lluny i se'n van!...

Una corrent freda, molt freda; una esgarrifana finssima sacsej
tots els nervis del meu cos. -Se'n van!... Jo ho sentia prou que
quelcom se'n anava... el meu esperit inquiet ho sentia... i contava
els moments que faltaven perqu tot s'hagus fs...

Desprs, ja no vaig trobar a ning ms; la plana asoleiada vetllava
sola, completament sola, en la anguniosa serena d'aquell darrer dia.
Les dotze al caure, tothom se'n havia anat. El sol queia pesadament.
De tant en tant passaven avall, sempre avall, bandades de orenetes
sempre apletades a terra, silenciosament rabents com una ratxada...
Vaig mirar a l'entorn... mai havia sentit la soledat tant viva com
aquella hora... I vaig veure com per sol-ixent s'aixecaven fofes i
reinflades unes torres grisenques... escabellades pels cimals i es
deixataren pel cel i el cel qued tot entrenyinat... la claror del
sol es va esgrogueir, com espalmada... un moment vaig sentir que
vetllava un malalt a punt de mort... el gos, parat, el cap alt,
flair per tot arreu. I fina, agombolant-se, plena i reinflada pass
en un xiulet estrident la primera ratxa de la primera ventada... El
cel qued llis, tot net; noms unes llenques estretes i blanquinoses
apuntalaven sa immensa cpula contra la calma de la serra llunyana...
En mig d'aquella blavor, el sol... per un sol esblaimat, un sol
sense vida... I darrera d'aquella ratxa en vingu una altra i una
altra i cent ms i, cam del poble, vaig veure apuntar la nuvolada
per l'horitz i estendre's... estendre's com una immensa cortina
deixant el cel esblaimat, la plana fosca...

Tota la tarda passaren, omplint la plana, les ratxades del vent. Al
lluny se sentia el xiulet de les branques flagellades per la
ventada... mentre pel cel passaven atropellant-se glopades i ms
glopades de nvols, avall, sempre avall... El poble feia tristesa;
totes les portes tancades, el llarg carrer solitari i el vent
roncant-hi encaixonat. Quan passava la ventada el silenci feia
estremir. Al cap-al-tart el vent par; una cortina de pluja fina,
menuda, glaada, ompl de cap a cap la immensa plana...

I l'endem, al tornar-hi, la vaig trobar ja estesa sota un cel
esblaimat, sense colors, sense ombres, grandiosa en sa calma freda,
cobejant silenciosament l'encs dels dies tristos, l'anyorament del
sol.



QUADRES

LA JUSTCIA D'EN PERET

Va nixer, com qui diu, sense fer-ne cas.

Sa mare un dia al llevar-se no es va trobar b. -Ai, qu tinc!... ai,
qu tinc!... I va nixer en Peret.

Era un divendres.

Ella, la Mnica, una pagesassa ms robusta que un brau i ms vermella
que un bitxo, l'endem, a punta de dia, va carregar-se una magalla a
coll, i cap al camp, a ajudar al seu home. Torn a l'hora d'esmorsar,
don mamar al marrec, tot empassant-se una suca-mulla com una roda de
carro, i altre cop al camp, fins a l'hora de dinar.

A la tarda es qued a casa per a fer _baldeiu_.

Mentrestant en Peret dormia com un terrs de guix. Que es despertava
somicant? De seguida la Mnica l'amorrava al seu pit i xucla que
xuclars, ennuegant-se de no poder donar l'abast; es tornava a
dormir. I aix an creixent, gras com un toixonet i rod com una
pilota.

Quan va comenar a caminar, sa mare li pos una gorra de cop i per
comptes de deixar-lo al bressol, com abans solia, el ficava dintre
d'una pollera, l'asseia a terra i li posava unes quantes pedretes a
m, perqu s'entretingus.

El primer dia a l'arribar sa mare de la vinya, el va trobar amb un
xiribec al front, que feia feredat -s'havia tret la gorra de cop i
havia caigut, rebent de front a terra. Feia uns crits que aixordava.

La Mnica el va agafar, li pos. el cap a l'abeurador de la mula i li
aboc una galleda d'aigua fresca, tot dient per a aconsolar-lo:

-Qu crides, qu crides, tabalot!...

Al cap d'un quart, en Peret tan tranquil. Era fort de mena.

Pass un any. En Peret ja era desmamat, corria i comenava a
xarrotejar; per era un dimoni fet, amb pell de criatura.

Per a agafar un garrot i no deixar pessa de terrissa sencera, no n'hi
havia un altre.

Un dia se li va ocrrer ficar-se al corral i escanyar totes les
gallines. Semblava que hi hagus passat la guilla.

La Mnica cuid a ferir-se.

I l'endem mateix, en havent esmorat, li rent la cara i les mans
-l'aigua qued de mil colors,- li mud la bateta, li pos les
espardenyes noves i agafant-lo de la m, entre empenta i revolada,
se'l va endur.

Trencant per viaranys a dreta i a esquerra, pujant i baixant cent
cops, van arribar al cap de tres quarts a una casa que s'alava al
mig d'una vall fresca i ombrvola.

En Peret, a l'arribar-hi, el primer que va veure va ser un gossot que
dormia al peu de la entrada, fet un tortell. No el va abordar -es
coneixia que estava fet a veure gent forastera;- per en Peret, com
qui no vol la cosa, a l'entrar li etziv tal puntada de peu, que un
quart desprs encara grinyolava.

Ms enllanet, a mitja entrada, hi va veure mitja dotzena de marrecs,
fent rotllo al voltant d'una noia ms gran que ells, que amb una
canya a la m, anava senyalant uns gargots de tinta negra que hi
havia en un cartell penjat a la paret. I cada vegada que la noia
fixava la punta de la canya en un gargot d'aquells, el rotllo cridava
a chor:

-A... a... a... b... e... e... s... e... e...

Mentre en Peret, amb uns ulls com unes taronges i mamant-se el dit
gros de la m dreta, s'ho mirava com qui veu visions, la Mnica
entrava a una porta que hi havia a l'esquerra.

-_Am'Maria!_...

Una dona la sort a rebre, amb les faldilles arremangades a la
cintura, deixant veure uns enagus que la pols i la brutcia havien
fet tornar de color de terra. En una m hi portava una cassola que
anava aixugant amb un drap ben b de cuina.

--Hola, Mnica- li va dir, -tu per aqu?... i doncs, qu tal! ...

-S, filla, et vinc a portar el noi, a veure que me li ensenyis de
lletra!...

-Ah, b, b!...

-Una se'n passa, sense saber-ne de lletra, saps? Per contes que un
noi s diferent, filla. Dem per dem que tingui d'anar el servici,
al menys que pugui posar quatre mots de lletra als pares, que diria
una, saps?

-Oi, que es un fet!

-I, filla, al menys estar tranquila... perqu s un dimoni, filla,
un dimoni fet... Tot ho fa anar en renou! Peret, vina, qu fas aqu
fora!... Veus?...

-Aquesta s la senyora mestra, saps?... Ja cal que facis bondat de la
bona...

-I que creguis tot el que et mani, saps?...

-Ah, s; aix sobre tot; als mal-creients jo no els...

-I qu...

-Ah, s; aix sobre tot...

I en Peret se les mirava amb uns ulls!... vermell!...

Sa mare desprs de conversar bella estona amb aquella senyora, se'n
an. Al veure-la desaparixer, en Peret sent que el coll se li
nuava... Les llgrimes li vingueren als ulls i vaga, per dolorosa,
una idea s'apoder de son petit cervell de noi:

-Adu, perduda llibertat!...

La costura li sembla una pres; la noia de la canya l'escarceller.

Per les persones es fan a tot.

L'encongiment dels primers dies pass aviat, i als tres mesos, en
Peret era l'amo de la costura. Tot era en Peret de la Mnica; la
senyora mestra el distingia, la noia de la canya l'apreciava; el
rotllo en pes el tenia de bon grat.

Per havia nascut en divendres i la bona sort no li podia durar.

Com a ve de rotllo tenia al fill de la Madrona del Serrat; un noi lo
ms totxo del mn, que es deia Nofre i que era gurmant, ploraner i
antiptic a tot ser-ho.

En Nofre tenia la costum de portar sempre les butxaques plenes de
lleminadures -nous, avellanes, rosegons de pa sucat amb oli, etc. I
succe un dia que veient en Peret que de la butxaca d'en Nofre
n'eixia un roseg de pa, i sentint certa defalli, allarg els dits
un xic massa, es trob la crosta a la ma i no sabent qu fer-ne, es
pos a remugar-la pacientment i amb dissimulo.

En Nofre se'n va adonar; comen a fer el patarrell, es pos les mans
als ulls i... ah... ah... ah... amb unes llgrimes que li queien que
ni cigrons!...

-Qu tens!- li digu girant-se la noia de la canya.

-Pres... pres... el pa... Ah!... ah!... ah!...

El Peret, maleint-lo amb tota l'nima, s'acuitava a empassar-se el
pa: per tot d'un plegat se sent els cinc dits de la m de la noia a
la galta, el deix anar i badant una boca de pam, es pos a cridar
amb tota la fora dels seus pulmons, refregant-se el palmell de les
mans pels ulls.

Mentrestant en Nofre, aconsolat sols de veure el pa a terra, l'agaf
i per a assegurar-se de les tretes d'en Peret, amb quatre caixalades
se'l va empassar.

Des d'aquell dia en Peret no va poder veure al seu ve: sempre ms
se'l mirava de cua d'ull.

Cap al tart la Mnica el vingu a buscar: no solia pas fer-ho, per
la mestra li havia enviat un propi. Un cop la tingu all li explic
tot el que havia succet, amb fondes consideracions sobre
l'inclinaci de les persones.

La Mnica sense dir paraula, agaf a n'en Peret de revolada, li pos
el cap entre les seves cames, li al la bateta pel darrera i surra
va, surra ve, el va deixar com un tomtec.

Desprs se'l endugu a empentes i clatellots i un cop a casa seva
l'acotx al llit sense sopar ni res.

L'idea de la venjana fu presa del cor d'en Peret: aquell mala
bstia li tenia de pagar... per com?..

Una tarda, anant a costura, en Peret s'anava omplint les butxaques de
cireres d'arbs que arrencava de les mates que a banda i banda del
cam trobava. Cada cirera que veia li entreobria els llavis d'un
somrs de satisfacci... desprs el feia gemegar amb les
esgarrinxades que rebia a les mans per a abastar-les... per qu se
n'hi endonava!... Ell arrib a costura amb una butxaca -la dreta-
tota plena de cireres d'arbs, que feien una olor que tot ho
embaumaven.

Quan entr al rotllo, en Nofre ja hi era.

La noia empuny la canya, senyal un d'aquells gargots i el chor de
marrecs crid:

-Aaa... b... s...

En Peret feia el distret, mirant al cartell i cantant, per en
realitat, tota la seva atenci la tenia fixa en el ve de la dreta,
en Nofre. El veia ensumar per tots cantons, sa fartaneria atreta per
l'olor de les cireres; el va veure desprs fixar-se en la seva
butxaca, va sentir que dubtava... va observar certes maniobres que el
_mala bstia_ feia per dissimular, desprs sent un moviment en la
bulxaca, i vei com el Nofre es portava rpidament el puny clos a la
boca. Per ell res; com si no se'n hagus adonat gens ni mica,
seguia:

-Eeeeefa... j... hatxaaaa!... cooootac!...

Al cap d'una estona es trob la butxaca molt ms lleugera... tampoc
ne va fer cas; desprs, com qui no fa res, se la va palpar -no ms
n'hi tenia una... una sola cirera, de tantes com n'hi duia!... i
seguia tan tranquil:

-Elaaa... emaaaa... enaaaa...

Mentre tant veia que en son ve s'hi desarrollava una lluita
terrible... aquella ltima cirera el temptava... el sedua... les
altres havien estat tan bones!...

Per en Peret ho sabia!... Ell havia vist com es palpava la
butxaca!... Qu fer?... Agafar-la... per i si en Peret se'n
adonava?... deixar-la estar... per si fet i fet ja no ms n'hi havia
una... i les altres havien estat tant gustoses!...

I en Peret, mentrestant:

-Enyaaa... oooop...

Dur estona... molta estona... per a l'ltim succe lo de sempre. La
carn s dbil.

En Peret al sentir-se alleugerit de l'ltima cirera, ara s hora! -es
digu- i sense encomanar-se a Du, ni als sants, del primer cop de
puny, ja tingu en Nofre per terra.

Fou obra d'un moment i aquell rotllo tan pacfic es convert en una
olla de cols quan bull. En Peret, agafat amb en Nofre i cridant:
roba-cireres! roba.cireres! anava a tomballons omplint-lo
d'esgarrinxades i cops de puny. En Nofre prou procurava defensar-se
com podia, per ms dbil que en Peret, anava sempre a sota. La dems
quitxalla, esbalotada i ardida amb l'espectacle, movia un xivarri
aixordador. La noia creient que el millor medi de posar ordre era la
llei marcial, agaf la canya amb les dugues mans... i garrotada de
cego. El remei fou pitjor que el mal. A cada garrotada esgalabrava un
marrec... Aviat no hi hagu front sense xiribec. Un cop de canya mal
dirigit agaf el cartell de cantell i el part en dos trossos. I la
quitxalla s'apoder del que desprs del quadro caigu a terra i en
venjana dels cops rebuts, les emprengu a introduir la desuni en
les lletres de les beceroles... En un moment no qued un boc de
cartell i all volaven pels aires perseguint-se i esquivant-se la _h_
i la _m_, mentre per terra, en un rec, es cargolaven amb extremituds
d'epilptic furor la _z_ i la _t_.

La mestra acud a corre-cuita.

-Qu s aix!...

Llavors el mot s'apaivag una mica.

-En Peret en t la culpa!- fu la noia de la canya senyalant-lo amb
el dit.

-s que em robava les cireres d'arbs!...- aleg en Peret.

-Oi-que-nooo!...- fu plorant la vctima, ests de panxa a terra i
treballant per a aixecar-se.

La mestra va corre en son auxili; l'aixec... i Maria Santssima!...
quina cara feia aquella pobra criatura!... li rajava sang dels
nassos; a la seva cara no hi havia un travs de dit que no ests
ocupat per una esgarrapada o per un morat: el seu front era una
serra, de tants bonys com hi portava -tot ell brut, ple de pols, el
vestit ple d'esquinos...

-Mireu, mireu... poca pena, desvergonyit, brtol- udol la mestra
davant d'aquell espectacle -mireu com m'ha posat a aquest ngel de
Du!... Ves com li porto jo, ara, a la Madrona!... Mal llamp
t'esquinsi de mig a mig!- Jess em perdoni!...

I en Peret, estemordit, quasi no gosava dir:

-s que... s que em robava les cireres d'arbs!...

-Que et robava... et robava, desvergonyit, brtol... poca pena!...
fuig-me d'aqu, si no et mato!...

I en un esclat de santa indignaci, prengu de revolada una escombra
que trob a m i el va arremetre amb tal fria que, ja ho deia b, si
l'arreplega el mata.

Valga que en Peret, veient-se la tamborinada a sobre, apret a corre
amparant-se amb tot el que trobava. Per la mestra sempre al darrera,
sempre l'escombra bambolejant sobre el cap d'en Peret... Tot d'un
plegat l'escombra queia, per ell, ms llest que un llamp, ja n'era a
quatre passes i tota l'ira de la mestra descarregava en les
innocentes espatlles del primer marrec que trobava a tret.

A tot aix el gos, engrescat amb el xivarri, saltava lladrant com un
esperitat d'un cant a l'altre. S'encert a veure en Peret que
corria, i siga sense cap mala volena, siga recordant-se de la
puntada de peu amb que el salud el primer dia de veure'l, el cert s
que ja hi va ser! Amb quatre bots se li pos al costat, amenaant-lo
amb sos uials...

-Busca'l- li fu la seva mestressa -i el gossot, ms engrescat que
mai nyac! li clav els uials al ventre de la cama.

-Ai, ai, ai!...- crid en Peret aixecant la cama ferida.

-Ja et tinc! no em fugirs pas, poca vergonya!- udol la mestressa
aixarpant-lo amb una m, mentre amb l'altra, cop d'escombra ve, cop
d'escombra va, el deixava fet un lltzer.

Al vespre, la mestra mateixa l'acompany a casa seva.

-Mira, Mnica, aqu et porto aquest bordegs: no el vull pas ms a
costura.

-I doncs, que...

-Afigura't que m'ha esqueixat les beceroles que vaig comprar
ventureres al mestre difunt...

-I ara!...

-I que m'ha agafat al Nofre de la Madrona del Serrat, i me l'ha
malms per tota la seva vida!...

-Per com ha estat aix?...

-Mira't, aixs i aixs...- I li feu tota la histria.

La Mnica, sense dir paraula, agaf a en Peret, li pos el cap entre
les seves cames, li al la bata pel darrera i, surra va, surra ve,
el deix com un tomtec. I sense sopar ni res, entre empenta i
clatellot, el va ficar al llit...

I el pobre Peret, entre els sanglots del plor, no parava de dir:

-I doncs, per qu no li pegavau a ell, el dia que jo li vaig pendre
la crosta, si avui que ell m'ha pres les cireres em pegueu a mi!...

Avui en Peret s un home, un home fet.

Doncs encara no ha pogut resoldre aquell problema!

Quantes vegades cavant la vinya, li ve a la memria aquella nit tan
trista que mai ms ha oblidat, i passa quarts i quarts i fins hores i
tot sense poder-s'ho explicar!...

I sempre acaba dient amb un somrs de desengany:

-La justcia, la justcia!... per tot s lo mateix, la justcia!...
Ara que vingui un i em prengui un tros de bosc... Vaig per
justcia?... hi perdo bous i esquelles!... Li casco un mal cop? doncs
a presiri!... La justcia!... Si no la fan a l'altre barri, per
aquest no s'estila, la justcia!...

I ning el treu d'aqu.



EL POBRE BORRIQUET

Aquella bestiola tenia un secret. El tenia fondo, molt fondo: bastava
mirar-li aquells ullassos negres per a compendre-ho... I devia ser
una cosa molt trista, un sofriment enorme... d'aquells que omplen
tota una vida. En el modo de mirar, en la caiguda de les orelles, en
el posat amb que rebia les garrotades, en tot ell, se li veia. I si
mai per mai, al sentir la cort de retorn del treball, es permetia la
francesilla de trotar un xic, amb un trot curt i picalet, record
lluny d'alegres energies, aviat aquella pena el rendia, i llenant
un gran sospir, tornava a deixar caure les orelles, acotava el coll,
apretava la cua, i, hala, passa darrera passa, tornava a fer cam,
sempre meditant.

No era pas una bstia orgullosa; semblava que tingus conscincia de
que era al mn per a rebre i treballar... i resignadament s'ho prenia
mentre tenia delit; quan l'acabava, abaixava el coll, flairava a
terra fortament, fins a aixecar-ne pols, amb molt compte vinclava
primer un bra desprs l'altre flns a agenollar-se, avanava un xic
les potes i es deixava anar sobre un costat, amb un gran esbufec.
Cert s que encara no l'havia acabat, l'esbufec de satisfacci amb
que la voluntat del descans l'envaa, que ja tenia a sobre un parell
de garrotades; per tant se val, alant-se un xic, primer estirava un
bra, el posava en ferm, desprs estirava l'altre, enarcava el llom,
feia un gran esfor i upa!... ja hi tornava a ser, com si res hagus
estat. I tornava a fer el seu fet, sempre amb aquelles orelles
caigudes, sempre amb aquella mirada tant fonda, que mai mirava
enlloc!...

De la seva histria sols se sabia que el varen portar al poble uns
gitanos que feia anys que varen passar-hi. Allavors encara li
llustrejava un xic aquell pel gris; encara no li costava gaire de
doblegar les frontices del seu cos... i fins quan el moliner se'n va
emprendar, al fer les proves per a la venda, va galopar amb tal aire
de despreocupaci, que bitllo, bitllo, el bon home va pagar el que li
demanaven i se'l va emmenar, ben segur d'haver fet una bona
adquisici.

I va semblar que s'ho hagus gastat tot el borriquet, amb aquella
galopada de trenta passes. Va quedar tant abatut!... El seguia de
tant mala gana al moliner, cam del poble, que l'un estirant endavant
i l'altre endarrera, el ronsal tivava ms que una corda de guitarra.

I heu's aqu una cosa que ning sabr mai: -en queden moltes de coses
ignorades en la vida,- si aquella resistncia provenia del cansament
de la galopada, o si provenia de ms fondo. Dugues vegades va girar
el cap, per a mirar a l'aulet on els gitanos acampaven; a l'ltim es
va parar... I llavors va veure el moliner que, sortint de l'ombra del
bosc, la caravana dels gitanos s'allunyava carretera enll com si no
ms haguessin esperat desfer-se d'aquella bestiola, per entornar-se'n
pel mn.

All mateix li va perdre el respecte el moliner:

-Oixque!- li crid estirant el ronsal.

Ell, res. Sempre amb el coll tombat, mirava al lluny amb aquella
mirada de tristesa, flairant a ple pulm, com si en aquell aire hi
flairs la darrera alenada dels gitanos, que all baix de tot
s'anaven allunyant darrera un nuvolet de pols.

-Arri, t'he dit!... Llamp que et...!

-......

-Ah, s?... doncs ja veurs qui mana a can Ribot!...

I amb un parell de cops de vara varen quedar entesos. El borriquet,
apretant la cua a la gropa per a parar els cops, va donar tres o
quatre passes d'aquell trotet vergonyant, desprs torn al pas, i ja
no es va parar ms fins que arribaren al mol.

All va costar poblet i santes creus de fer-lo entrar a la cort. No
hi havia forma de lograr-ho... semblava que hi tingus repugnncia a
enquibir-se sota teula; i quan moliner i molinera, suant com a
negres, ja quasi el tenien a dins, tombava el cap, amb aquella mirada
trista guaitava fondament la fresca verdor dels arbres que ombrejaven
la bassa, guaitava ms enll l'ampla estesa dels camps que partia la
llenca enrampada i blanquinosa de la carretera, guaitava el boirs
horitz on negrejava la clapa de l'aulet dels gitanos, pegava
estrevada i molinera i moliner anaven en orris.

I l'endem, quan a punta de dia el varen treure de la cort, amb quina
delcia es va espolsar!... amb quin delit va aspirar l'aire fresquet
de la matinada!... Per un moment va passar pels seus ulls un llampec
d'alegria que es va anar fonent, fonent, fins a tornar-hi a deixar
aquell fondo de tristesa on s'emmirallaven confosament trossos de
cel, esquinos d'arbres i llenques boiroses de paisatge ests...

Mai ms se li torn a veure aquella ratxa d'alegria. Des d'allavors
va anar fent el seu fet, sempre amb aquell aire de tristesa
resignada, sempre amb aquell posat enigmtic, rebent cada dos per
tres les garrotades del moliner amb una mena de dignitat que
s'imposava... I portant blat de cinc hores a la rodona al mol i
farina del mol a cinc hores a la rodona, la pobre bstia es va anar
gastant, gastant... les orelles li penjaven ms cada dia, les potes
se li tornaven com de fusta... al cap d'uns quants anys, a les
pujades el panteig el rendia, a les baixades les potes li tremolaven,
la vista li minvava tant que encara el sol no es ponia ja no veia el
lloc on petjava... I ell els anava sofrint tots aquests inconvenients
del viure massa, sempre tant resignat, com segur d'on anava sense
pors ni vacillacions.

Per vingu un dia d'estiu en que el sol estobellava i justament
aquell dia havia d'anar a un poble de l'altra vessant de la serra a
dur-hi sis saques de farina. A la molinera no li vingu b sortir
fins a ben entrat el dia, per mor d'haver de buidar la bassa... Al
comenar la costa, devien ser les onze del demat; l'aire bullia, als
arbres ni una fulla hi tremolava i el cant de les cigales s'esbandia
per tots indrets, omplint de modorra els innombrables recons
d'aquelles soledats. Devia fer dugues hores que el pobre borriquet
pujava animat per les garrotades amb que de tant en tant l'ajudava la
molinera, quan de sobte es par... per sos ulls hi pass quelcom
d'estrany, com una ombra d'horror... un suor copiosssim l'inund de
cap a peus i va donar dugues passes de gairell, com si ans a
caure... No va ser res... un cobriment de cor... Per la molinera ho
va veure i aquell vespre, tot sopant, va dir-li al moliner:

-Creu-me, desfeste'n!... si en pots treure tres, sempre et valdran
ms que no els ossos; desfeste'n, creu-me. T mala pea al teler...

I per s o per no, el moliner la va creure.

D'allavors comen l'ltim pas del martiri del pobre borriquet.
D'Herodes a Pilat, de ceca en meca, va anar passant de m en m,
rodolant per tot el poble i llaurant, rasclant, treginant llenya, no
hi hagu a l'ltim un pam de conreu on ell no hi hagus deixat un
trosset de la seva vida, un viarany del bosc on no hi hagus donat
una relliscada... I com ms n'anava esmerant d'aquella deixalla de
fora que li quedava, ms rebia; com ms l'edat l'atropellava, ms hi
ajudaven les garrotades; i com si no n'hi hagus prou, comen a
fer-se-li una nafra al llom, desprs una altra al costat... i es
varen anar estenent, fins que qued un lltzer fet. I no obstant de
tot aquell esfondrament miserable, els ulls del borriquet se'n
alaven triomfants, aquella cosa, aquella mena d'intenci resignada
que sempre havia boirejat al fons de les seves nines, s'anava fent
ms serena, ms ample, ms fonda... semblava content d'anar fent la
seva via, per ms aspre que fos...

Un demat, al veure entrar la claror del dia per les escletxes de la
porta de la cort, el borriquet va provar d'alar-se... i no va poder.
El ferrer, que feia de manescal, a la primera ullada que li va donar
va fer el seu pronstic -Ja ha begut oli!- I sol es va anar morint
dintre d'aquella cort estreta, lluny de tot, tranquil i resignat...

-El borriquet s's mort!...

-Doncs que l'enterrin!...

I -en queden moltes de coses ignorades en la vida- ning va pensar
mai qu hi havia haver al fons dels seus ullassos negres i
bondadosos, qu devia ser aquella cosa tant trista que hi boirejava
sempre i que un cop mort, s'esva, deixant-hi una altra cosa glaada,
seca, vidriosa, que repugnava de mirar...



LA MORT DE LA GUATLLA

Una matinada d'octubre, en Pau Delcls va sortir de casa seva amb
l'escopeta a l'espatlla i el gos al davant. A l'obrir la porta va
dubtar si tirar endavant, o entornar-se'n a dintre: hi havia una
boirada tant espessa, que a la escassa claror de la celistia quasi no
s'afiguraven ni les cases del davant -i aix que el carrer no tenia
pas res d'ample. L'hora, doncs, no era gens ni mica a propsit per
anar al darrera d'aquella condemnada guatllota, que semblava que
tingus pacte fet amb en banyeta: cinc trets li costava ja... i tant
campanta, que deia ell. Per d'altra banda, pensar en entornar-se'n
al llit, li feia posar pell de gallina a n'en Pau... Justament
s'havia llevat tant d'hora, per a veure si se li calmava el mal de
caixal, aquell rosec somort que tota la nit l'havia fet voltar d'un
cant a l'altre de llit, sense trobar reps enlloc!... De ms a ms,
el gos clapia frenticament, saltant-li al damunt, fregant-se-li per
les cames, arrencant carrer avall lladrant i tot encarcarat,
parant-lo desprs de lluny, tornant-li al costat... Tant que en Pau,
a l'ltim, sentint-se encomanar la temptaci, va dir-li:

-Ja ho s Xalat... tu hi tens l'honra compromesa;... jo tamb!...

I en un cop de resoluci i dient:

-Som-hi!- tanc la porta i va tirar carrer avall.

Se'l va veure quatre o cinc passes entre la boira, tot petit i
grofollut, les cames molt tortes, i eixint per sobre d'ell,
l'escopeta, una mena d'espingarda per lo llarga, brandant com entena
de barco al moviment del pas. Desprs la boira es torn a cloure al
fons del carrer; darrera d'ella es varen fondre les petjades d'en Pau
i els lladrucs del gos, i tot torn a quedar silencis, pensvol, en
aquella claror d'ensomni, dolament peresosa.

A l'arribar al pla, en Pau fins es va espantar... Cristo, quina
boirada!... Semblava que aquella nit, mentre tothom dormia, una fora
colossal ho hagus trasbalsat tot, se'n hagus emportat muntanya i
masos i conreus, i en son lloc hi hagus abocat una mar immensa,
sense platxes, ni remors. Era l'impressi que li feia aquella
espessor grisa, que mentre anava caminant el voltava arreu, sense
deixar-li veure ms que la silueta esblaimada del gos trotant al
davant seu, i a banda i banda uns quants troncs de blat-de-moro,
negats de boira, desdibuixats i sense color...

-Tu l'hats feta bona! s'anava dient -qu hi vols anar a buscar amb
aquesta broma!... I de sobte s'adon d'un cercle petit i blanc; ms
blanc que la boira, per sense cap lluentor, que anava pujant entre
ella, pel cant de llevant, en mig d'un gran silenci.

-Telo- es digu -el sol! _Manyam_ si la podia rompre!...

Desprs, a deu o dotze passes, li va aparixer entre la lletosa
espessor, una massa grisenca, que poc a poc, acostant-s'hi ell, anava
prenent tons foscos i dibuixant vagament la forma d'un arbre... al
seu detrs altres ombres formaven un petit bosc.

-La Rovira!- va pensar mig d'esma en Pau, i va seguir son cam, sense
fixar-se que entre els arbres i ell hi passaven furients, per en
gran silenci, una muni de petites gotes, de ruixims
imperceptibles... Al ser un tros lluny es va girar, i el bosc s'havia
tornat a amagar fantsticament en el si de la boirada...

Desprs, el sol ja un xic alt, s'inici un moviment en la gran
buidor; la boira s'anava agombolant poc a poc, formant masses
grisenques que un ventet suau escombrava lentament, portant-les d'un
cant a l'altre, i de sobte les bromes s'esquinaren com un vel, i
per la clariana en Pau va veure el poble, al lluny, tot petit, per
clar, assoleiat, eixint d'aquell bany de tristesa, fresc i alegre com
una rosa. En tant les boires en solemnes moviments, anaven voltant i
allunyant-se, fins a arreconar-se al peu de les muntanyes de
l'horitz... I el pla s'anava estenent, tornant a ser el de sempre,
per tot xop, ple d'un ambient pesat, d'una calor enganxosa...

Llavores en Pau s'adon de que tot ell regalava.

-Valga el sol- pens tot aixugant el can de l'escopeta -que aviat em
secar!- I torn a caminar; per als pocs passos suava de valent, i
fos aquella calor sobtada, fos la humitat, el mal de caixal li va
tornar i no com a la nit, en forma de rosec somort, sin amb un
parell de punxades d'aquelles que cuiden a enfonsar el cervell. Tant
valentes varen ser, que en Pau qued tot encorbat, amb una cama
enlaire el puny apretat a la galta.

Una rialla que va esclatar al seu darrera, el torn a la posici
natural:

-I doncs, Pau... que t'ha picat una vespa?...

-Ah, ets tu, Pere?... aquest dimontri de caixal que no m'ha deixat
dormir en tota la nit i ara hi torna... Vet aqu la vespa que m'ha
pessigat!

-Mes, sembla que no t'hi enfundes gaire tu... perqu ja et veig amb
l'escopeta!...

-Jo et dir: s per mort d'un punt el que vagi tant d'hora amb l'arma
a coll... un punt que tinc amb una guatlla que hi ha a la vinya d'en
Nandu... Cinc trets li he cascat ja... i tant campanta!...

-Guatlles a aquest temps?...

-s la darrera... ja no se'n troba cap ms enlloc! Per a aix li tinc
ms ideia... i com Pau que em dic, que no se'n burlar!

-Vaja, doncs, que el sis li fassi els comptes!

-Veies que et dic... que no se'n burlar!...

L'altre, amb l'aixada a coll, tomb cap a l'esquerra i en Pau va
seguir cam avall amb un passet tot nervis, que feia treballar de
valent les seves cames, d'ordinari calmoses i canoneres, movent-se
balbament, com tentculs de cap-per-vall.

Bona estona abans d'arribar a la vinya d'en Nandu, el gos li qued
parat al marge del cam.

-Tlo!- es digu en Pau, i corre-cuita arm la escopeta. Per encara
atacava el tret que ja la guatlla es botava i fugia al lluny, les
ales esteses, esflorant amb son ventre rod el verd tendre d'un camp
d'alfals... En Pau se la mirava amb tota l'nima als ulls, mig
encorbat, amb cert aire de gat flairant la rata... El gos semblava de
pedra, esperant l'espetec del tret, amb les orelles dretes, la cua
caiguda i una pota del davant plegada...

-Passa!- li digu en Pau, i el gos va pegar una arrencada.

-Poc a poc, que ja s on s!- torn en Pau.

I el gos es va parar, movent frenticament la cua i mirant-lo, com
preguntant-li: i doncs, qu s'ha de fer!...

La guatlla s'havia posat al marge de la vinya d'en Nandu. Va passar
una ratxa de vent fresc, que feu tremolar els pmpols ja rojencs de
la vinya, espolsant-los-hi les gotetes d'aigua que la rosada hi havia
deixat. En Pau no se'n va adonar, com tampoc s'adonava de la boira,
que desprs d'enfilar-se tota esfilagarsada muntanyes amunt, s'anava
estenent per la blavor del cel, deixant-hi una trenyinosa blancor que
neulia els raigs del sol. Prou feines tenia per mirar on posava els
peus... Alant molt les cames, per a no enredar-se amb els sarments,
anava seguint les tires de ceps, darrera el gos, que apletat a terra,
furejava d'un cant a l'altre, movent molt la cua... De sobte el gos
qued plantat, el nas enlaire, el coll molt estirat, com si tota la
vida li aflus al cap... i va avanar a passos curts de dret cap al
marge de la vinya. A en Pau el cor li va fer un salt... el va seguir
a grans gambades, sense fer soroll, arrupit, amb l'escopeta mig
engaltada... i el gos abaix el cap, guaitant de fit darrera un tou
de pmpols, al una pota i qued parat. En Pau a poc a poc, sempre
sense fer fressa, s'hi va acostar un xic ms, apuntant ja al lloc on
el gos li senyalava la guatlla, prenent-hi totes les precaucions...
Era un cas d'honra, llampus! i desprs de tot, no calia pas esmerar
un altre tret!... '

-Passa!- digu a l'ltim, tocant-lo amb un peu... El gos peg bursada
i la guatlla va rajar de darrera els pmpols, llenant un flonjo
xisclet...

-Ara s que hi ets!- digu en Pau, aplanant-li l'escopeta... -Ara s
que hi ets!...

I la guatlla fugia d'un vol llis, plena de vida, dibuixant son ventre
rod i molsut, penjant de les ales curtes i corbes, a flor del blanc
virginal d'un camp de fajol...

-Una, dugues!- es feia en Pau... i disfrutava de encanonar-la tant
cmodament... de tenir-la tant segura... -Una... dugues... tres!...

El tret va petar; la guatlla, all baix, pleg les ales en una
dolorosa extremitud i va caure com una fulla seca en la blancor del
fajol.

En Pau se sent triomfant... per un moment tant sol!... Va mirar
entorn i hi va trobar una soledat tristssima; el sol s'havia fos
enterament; en tot el pla no es veia ning; tot llis... tot igual
sense tons ni colors... La mort d'aquella bestiola hi havia deixat
una buidor estranya; l'espetec del tret, un silenci angunis... El
gos, desprs de portar-li, s'havia ajegut pantejant als seus peus, un
pam de llengua a fora; i ell, dret entre sarments secs i pmpols
rojos, anyorads record d'un any ms que pasava, feia voltar entre
sos dits la guatlla morta, mirant-la atentament.

Era tota sencera... Les ales closes, el caparr penjant i les potes
grogues molt estirades, semblava que no tingus cap ferida; sols una
goteta de sang vermella tremolava en son bec entreobert.



MESTRE QUISSU

Mestre Quissu es va despertar i, no sense disgust, va veure que havia
fet el miracle de Mahoma -s'havia adormit a l'ombra i es despertava
al sol. Mestre Quissu, bon filsof, com solen ser els gossos a certa
edat, va pendre pacincia, s'incorpor una mica i comen a gratar-se
l'orella esquerra, de cara a la gran claror que li feia mig cloure
les parpelles. Desprs se va alar, va fer una bona estirada que
acab amb un badall descomunal, i xano, xano, tot estirant les potes,
se'n an a l'altre cant de l'era, on l'ombra de la casa marcava una
llenca cendrosa, sobre el roig dels rajols. I all es torn a ajeure,
llenant un gran sospir i tot llepant-se el morro.

Mestre Quissu s'endormiscava altra vegada, quan el sobt un xisclet
estrident que pass damunt d'ell com una bala rasa, fent brunzir
l'aire. S'esparvill tot alarmat -i va veure un falziot, fugint al
lluny, a flor dels camps de blat que comenaven a rossejar.

-Hola, ja els tenim aqu!- va semblar que digus Mestre Quissu, amb
un expressiu moviment d'orelles. -Ben vingut lo falziot, tu que
portes el bon temps!... torn a llepar-se els bigotis, tot passejant
la seva mirada pels camps solitaris, que s'estenien del peu mateix de
l'era fins a prdua de vista.

El va interrompre una pussa, corrent-li cua avall -una de les coses
que ms l'inquietaven. Hi don cobro de seguida, i torn a filosofar.

-Oid, oid!... i va de bo que hi som al bon temps!- semblava que
digus passejant la punta del seu morro per tota l'amplria dels
camps, els ulls mig closos, aspirant a petites alenades l'aire tebi.

-T, els camps ja rossejen, no corra un nvol... i aquest ventet que
fa... tant dol... tant de bon sser!... Fins ha donar gust de
rabejar-s'hi...

I es va alar mandrosament, s'estir primer endarrera, desprs
endavant, badall, s'estir altra vegada, desprs es va espolsar, i
xano, xano s'en va anar cap al carrer.

Un moment, a l'eixir de l'ombra de la casa, es va tenir de parar, per
mor d'una altra pussa que li feia pessigolles a la ditxosa cua...

Quin xivarri pel carrer!... Les dones eren als portals, quina cusint
roba, quina fent espardenya, quina trencant nous... igual que si fos
festa!... I hi feia una alegria!... Mestre Quissu se la sentia entrar
endins, endins, junt amb aquell aire tant tebi, ple d'olor un xic
aspre del blat, que el feia acostar sovint a les parets i aixecar-hi
la pota.

I trota que trotars carrer avall, quan en sent al passar per davant
de cl Agutzil -una botiga d'adroguer, amb una cortina llistada de
blau, que onejava suaument a l'aire,- s'encerta a sortir-ne la Linda
-una gosseta perdiguera, fina i elegant, tota blanca i amb unes
clapes color de xocolata, que per si soles valien ms que el pelatge
de tots els quissus dels voltants. De primer entuvi, la Linda comen
a corre-li al davant, s'atura, parant-lo de lluny... desprs se li
tira a sobre, li fa quatre galindaines a flor de nas i se'n torna
corrents cap a dins.

Mestre Quissu va rebre una sotragada!... El llom enarcat, el coll
dret, i el cap endarrera amb uns ulls plens d'admiraci, qued un
moment parat. Per de sobte peg nassada i com si ella fos un iman i
ell un tros de ferro, arrenc galop ests cap a dintre de cl
Agutzil.

Entrar-hi i rebre una puntada de peu en plena carcanada, va ser tot
u.

El resultat un pnic immens, que el fu sortir carrer avall, ms
llest que no hi havia entrat, amb la cua estampida entre les cames i
llenant esgarrifosos udols de dolor, mentre de tots indrets n'eixien
gossos lladrant i quitxalla esvalotada.

Els gossos al veure que era ell, callaven i s'entornaven; la
quitxalla, al veure'l corre, cridava ms i l'apedregava.

No va parar fins a camp obert. Quan eixint del carrer es trob sol en
mig dels camps, s'atur i aspir amb tots sos pulmons una ratxada
d'aire. En son mirar esverat es veia que encara no es donava compte
del que havia sigut all, per que es trobava en un estat lamentable.
Humiliat, befat, escarnit, semblava que sents tota la negror de
l'existncia, mentre sos ulls plorosos contemplaven el mn amb mirada
de fonda tristesa... Dubt un moment i va rompre a caminar a l'atzar
-el cap acotat, la cua caiguda.

Als seus voltants els blats es bressolaven flonjament; una muni
d'orenetes suara arribades, hi volaven a flor, omplint l'espai d'una
dola remor de ploma, al lluny dugues guatlles es cridaven, i l'aire,
aquell aire tant tebi, tant olors, passava a suaus ratxades,
refent-se pels blats, que s'inclinaven a son bes... I ell s'ho mirava
tot, amb sos ullassos fondament tristos; semblava que sents la
prpia misria ms aterrada per l'alegria que el voltava; i anava
passant... com una llapissada fosca entre la glria dels camps en
primavera -esclafant amb ses potes brutes la florida dels marges, on
una muni d'insectes, formigues i marietes, papallones i escarbatons
fruen de la vida i s'estimaven en plena llibertat.

El sol comenava a picar; la terra cremava; al lluny va rompre a
cantar una cigala. Mestre Quissu estava tant cansat, tant abatut, que
a la primera ombra que va trobar al pas, s'hi va ajeure, deixant-s'hi
anar, sense donar ni menys una volta. S'hi deix anar com un sac, tot
ests, pensant en el gran consol dels gossos afligits: la son. Per
intil: aquesta vegada la son no venia. Mestre Quissu es va tombar de
l'altre cant... encara menys; cada vegada que els ulls se li
comenaven a aclucar, la imatge de la Linda li feia babarotes al
lluny; el record de la Linda li portava el de la desfeta, el de la
humiliaci... i Mestre Quissu s'arborava... al fons de tota la seva
malestrugncia, hi sentia la tirania de l'Home, amo i senyor dels
gossos i de tot... i una quimera sorda, un desig d'enfonsar els seus
uials en les primeres cames que passessin, l'envaa a poc a poc.

I mentre tant s'anava fent un gran silenci... el vent havia parat, el
blat estava immbil... en l'ampla rodona dels camps no es veia una
nima i Mestre Quissu, amb els ulls fixos al blat, comen a sentir
una cosa estranya... una por vaga, com la que fa la Terra quan vol
parlar... com la que el feia udolar, a la nit, quan sense saber per
on, sentia els passos apagats de la Mort que s'acostava... De sobte
Mestre Quissu tremol... una mena de cobriment de cor li fu perdre
el mn de vista... per al fondre-se-li la noci de les coses, li va
semblar que el blat s'animava, que es movia... primer onejant
suaument, desprs reinflant-se, esclatant a l'ltim en una onada
immensa d'or que tapava cel i terra... I va rompre un cant immens de
claror i d'alegria... I l'onada voltava, voltava emportant-se-ho tot,
barrejant-ho tot, homes i gossos, capgirant les coses alegrement,
fent i desfent... amb una calma serena que ho envaa tot... I l'Home
al veure's pres de l'onada, feia la cara trista. I Mestre Quissu
n'estava tot content.

Fou obra d'un segon... Mestre Quissu torn en si... el sol batia
sobre els camps, el vent els bressava dolament... al lluny s'hi
fonia un vol de pardals ests en vano...

El primer impuls de Mestre Quissu va ser corre cap al blat; per
encara no es va alar que ja es va asseure de seguida. Ell sabia que
el blat no era pels gossos, que l'Home el vetllava nit i dia, fent-lo
presoner de ses tristeses... ms d'un cop de roc li havia costat a
ell... encara sobre la cuixa dreta hi portava la marca d'un, que li
va costar quinze dies de caminar amb tres potes... per aquell dia
Mestre Quissu sentia aires de fronda... i per aix, per aix mateix,
perqu l'Home no ho volia, Mestre Quissu es fic dintre el blat.

Hi feia de bon estar, tant fresquet i tant tou... per d'all
d'aquella onada, de totes aquelles coses, res. Devia haver estat una
visi, potser prpia de la debilitat, perqu en aquelles terres,
l'Home vestia i calava al gos; per el gos s'havia de mantenir. I
Mestre Quissu va sentir una tristesa enorme, una tristesa sense
forces... tota ensopida... i amb la resignaci torn la benfactora
son el gran consol dels gossos afligits... Mestre Quissu s'an
adormint tot pensant coses fondes... el qu el mn era... el qu el
mn havia de ser...

Quan es va despertar Mestre Quissu es trob tot un altre: el dormir
li era un bon aliment. Tot badallant i estirant-se pens en les
aventures d'aquell dia i quasi va somriure... ficar-se ell en
cabries!... L'Home era l'Home... i qui se li posava al davant!...No
fra pas ell a bon segur, que de tota la seva vida mai ning n'havia
tingut res que dir!...

I tornant cap al poble, la cua cargolada en espiral, Mestre Quissu
s'anava dient: desprs de tot, si l'Home t ms lluc i ms fora...
quin altre remei hi ha!... Que et maltracta... pacincia!... Que et
fa festes... pren-les... No, no... d'aqu endavant pacincia...
pacincia... i pacincia... La Linda que se les campi per un altre
costat!...

De sobte Mestre Quissu va rebre un surt. Un roc furient pet al seu
costat i una parella de gossos eix dels blats a cames ajudeu-me,
mentre un pags al lluny s'ajupia per agafar un altre roc i
etzivar-lo... cridant desaforadament:

-Ja us hi atrapar, ja!... Llamp que us arbori!...

I els rocs petaven pels seus cantons...

-Jo tingus l'arma aqu!- tornava el pags... -mireu quin modo de
malmetre el blat!...

Mestre Quissu, de primer impuls, n'hauria protestat d'aquella
agressi tant sense solta ni volta... un lladruc li vingu a la gola
sense ni adonar-se'n... per de seguida es reprim el gnit... va
mirar el blat, tot galopant per posar-se fora de tret, i va pensar
que el pags tenia ra... aquella parella que qui sap ja on parava,
l'havia deixat com nou aquell camp: per tot on havia passat, les
espigues eren ajegudes i es digu: cert que jo no hi tinc cap
culpa... per qui perd l'un, perd el seny!... T ra aquesta vegada
l'Home...

I content de sentir-se bon miny, arrib a l'era; se'n va anar al
rec de l'ombra, don tres voltes, se va ajeure i s'adorm com un
beneit.

Mestre Quissu vetllava aquella nit, ajegut a l'era. Vetllava mirant
la lluna plena com anava passant silenciosament per les fosques
soledats del cel, quan va sentir un trepig lleuger al seu darrera. Se
gir i a la claror de la lluna, va veure la Linda, plantada al seu
costat. Mestre Quissu va fer un bot, com si l'hagus pessigat una
vespa. En un moment, en un obrir i tancar d'ulls, tots sos propsits
se'n anaren al botavant... Ella se li va acostar, tota manyaga... No
venia ajogassada com al demat... estava sria, molt sria, i en les
lleugeres extremitats que la sacsejaven de cap a peus, es veia el
sofriment que l'atormentava. Amb un moviment d'orelles li digu anem!
Mestre Quissu, sense pensar, sentint-se assossegat li contest anem!
amb un remenament de cua.

I tots dos comenaren a caminar, silenciosament. El carrer era tot
fosc; sols a la banda dreta, la lluna illuminava les altures de les
cases amb una claror desmaiada... a mig carrer, la Linda, que anava
al davant, es va parar sobtadament... Al lluny va passar una ombra...
Mestre Quissu va reconixer a l'Home que l'havia apedregat... portava
un arma... Per la Linda tornava a caminar i ell tamb...

Desprs varen sentir caure'ls-hi al damunt la freda claror de la
lluna; les cases quedaven endarrera -estaven a camp obert. I all
l'aire hi passava en un silenci ple d'harmonies, els blats s'hi
bressolaven llargament i aprop i lluny, arreu, arreu, una muni de
grills ritmava un cant metllic, com acompanyament d'un himne que es
presentia... La Linda es fic al blat, Mestre Quissu tamb... I aviat
se sentiren arrollats per les melodies d'aquell himne; aviat se
sentiren vibrar com una nota ms del gran cant de la Naturalesa,
exhalant-se en la soledat... I Mestre Quissu torn a veure el blat
animant-se i redressant-se, per no lluny d'ell sin als seus costats
mateixos, damunt d'ell, arreu, arreu... el veia alt que el
traspassava, esps que l'ofegava, i al mateix temps se sentia
cobricelat per l'etern onejar de les espigues que anava i venia,
passava i tornava, amb un dol remoreig, mentre algunes, trencades,
queien damunt d'ells, com una pluja d'or.

I Mestre Quissu no pensava en l'Home, ni en el mn, ni en el temps...
Sentia el goig de ser a la vida, i maleint les hores dormides a
l'era, anava passant, passant darrera la Linda, veient-la en la
rossor del blat, tantost llunyana i esbarzerada darrera les espigues,
tantost a son costat mateix, incitant i fina... I les espigues es
gronxaven amb aquell brugit silencis, ple de complicitat i de
misteri, sota el clar de la lluna, que anava a la posta, i entre el
vent passant en llibertat.

De sobte una llenca d'ombra, llarga i estreta, vacill entre el
blat... la Linda xiscl i fugi... Mestre Quissu qued parat. La Vida
se suspengu un moment i Mestre Quissu, ple d'horror, va veure
redressar-se a quatre passes d'ell la silueta de l'Home -tota
negra... La seva ombra, gegantina, s'estenia tristament sobre el
blat... Mestre Quissu va voler fugir... per l'Home estengu son bra
inflexible i una llargandaixada de foc ratll el clar de lluna...
Veure-la, sentir un clam immens de cel i terra i trobar-se capdellat
enlaire un remol de vent, va ser tot u... Al tornar a terra,
l'ombra, s'estenia per tot... Mestre Quissu prov d'alar-se, per no
va poder... tenia les potes segades... torn a provar-ho, i un dolor
viu i penetrant li fu llenar un lleuger gemec... la sang li
brollava per cent ferides...

I aquell gemec an creixent, desprs apaivagant-se, fins que es
fongu en la fosca que atua el mn...

I l'endem Mestre Quissu, per haver oblidat les lleis de l'Home, jeia
mort en mig de la carretera, i els carros li passaven pel damunt.



DRAMA

Els vailets de Torre-guillera, en Pere i l'Antonet, baixaven cada
tarda a Vilavella, cosa de portar la llet a l'estaci per a
embarcar-la cap a Barcelona, en l'ltim tren: carregaven desprs les
llaunes buides que hi havien arribat al de quarts de cinc, i se
n'entornaven cap amunt. Era el passament de la masia el negoci de la
llet, en aquell temps en que, perduda la vinya i el bosc delmat, la
misria s'estenia per aquells varals, cada dia ms negra i trista.

Com que de la casa a Penya-blanca, on comenava el pla, hi havia ben
b una hora i mitja i de Penya-blanca a l'estaci de Vilavella dugues
hores ben bones, per dejorn que surtissin, sempre tornaven a nit
tancada. Tant se val: els camins hi eren segurs en aquelles terres on
per sa mateixa soledat una cara nova s'hi veia de seguida, i de ms a
ms, la Roja -una euga de cria, ventruda i pesada de tant posar
poltres al mn- els sabia tant b, que si en sent les dugues de la
tarda l'haguessin treta de la cort, li haguessin posat el bast i li
haguessin dit apa!, ella sola se n'hauria anat xano-xano cap a
l'estaci, ventant-se les mosques hauria esperat el tren, i al
perdre's all baix la fumerola de la mquina, xano-xano se n'hauria
entornat cap amunt sense fer dugues passes de marrada. Com que, fora
la cria de consuetud no feia altra cosa en tot l'any!...

Altrement, els vailets els sabia a glria aquell viatge diari; sobre
tot al Pere, el gran... Trobar-se amo del petit convoi, rostos avall,
l'envania d'all ms... li feia creure que era ja un home, i un home
amb responsabilitats de les grosses. I, cama ac cama all de les
srries, amb un bast ms llarg que ell sota l'aixella, una regna a
cada m i les mans ben separades, manava i disposava sobre la terra
estesa, com un cap-de-casa al seu servei. Fins quan venia un mal pas
i volia avisar a l'Antonet, que tot arrupit anava a la gropa, ho feia
amb mals modos, llenant-li per sobre l'espatlla ferotges mirades de
reull.

-Arrapa't fort, que som al rierot!- cridava empunyant al mateix temps
les regnes. I bursa d'un cant, estreba de l'altre, es feia
l'illusi de que manava l'euga. La illusi noms, perqu la pobra
bstia anava fent el seu fet, posant les potes ni un milmetre ms
en, ni un milmetre ms enll del lloc precs on tenia de
posar-les: i sols quan les estrebades de boig del petit autcrata
l'atormentaven massa, abans de donar un pas en fals, es parava
mansament, tombava el coll cap al costat que li estrebaven, esperant
que passs la rauixa, i quan en Pere, cansat de cridar i de renegar
la deixava estar tranquilla, ella reprenia el cam, brandant
suaument, amb la santa pacincia dels vells acostumats a tractar amb
la quitxalla.

I aix anaven passant migrades tires de bosc, pinedes quasi tot d'un
verd tendre, plenes per dins d'una rossa claror d'ensomni, que
s'alaven entre interminables erms, grisos i tristos. En ells de tard
en tard, un cap negre i revellit alava sos sarments nuosos, com
clamant misericrdia en aquella desolaci. I el cam s'anava
enfonsant, serpejant rpidament, ple d'un pedruscall negrs i tenint
sempre a un costat el marge roig, a l'altre la costa pelada i al fons
el pla, tot llis, tot clar, sense una remor ni un moviment. A cada
revolta veien la Torre-guillera ms petita i ms llunyana, ms
emboirada en la blavor del cim, mentre ells s'enfonsaven fins a
arribar a un indret on ms negres i rfols es tornaven els boscos,
que s'abraaven d'un cant a l'altre per sobre del cam, les
fondalades ms sobtades, tota la terra ms atormentada. Eren els
Boscassos.

Si val a dir veritat, mai hi havien passat els vailets sense llanar
una mirada recelosa cap al fons d'aquella espessor, on, sota un tou
de fullam espessssim, les soques dels arbres restaven totes
retorades, en postures violentes, com si patissin de segles
endarrera, sense poder moure's ni cridar. Valga que durava poc: de
sobte, com si una fora colossal l'hagus tallada d'un tom de
destral, la muntanya queia en una timba; el bosc desapareixia, la
terra tornava blanca i els vailets respiraven llargament a l'aire i a
la claror. All, invariablement, l'euga allargava el coll a banda i
banda, com si flairs l'aire del pla, i estirant amb molt compte les
potes, tombava solemnement sobre la roca blanca que tallava el cam,
i s'endinsava per la pendent d'un baixador. Un moment, sa gropa
molsuda, en mig de les dues srries, sotraquejava encaixonada entre
les parets cendroses del desmont, desprs desapareixia,
enfonsant-s'hi rpidament com engolida per un gorg, i al cap d'una
estona tornava a sortir al lluny d'entre un grup d'albes, desembocant
amb un petit trotet al pla.

De Penya-blanca a Vilavella ja era diferent; en Pere no hi passava
penes, semblava que es sents alleugerit de ses greus
responsabilitats, i fins es dignava conversar amb l'Antonet, tot
passejant la vista per aquells camps planers, on, com ones de la
riuada del temps, cada any hi veia passar les alegries del blat,
cobrint les tristeses dels rostolls. I poc a poc tot s'anava
canviant, a mida que s'acostaven a Sant Antoni de la Vall, un poble
que hi havia a mig pla. De l'estesa dels camps se n'alava la verdor
de les hortes, plenes de pardals tritllejant en l'aire de la tarda;
de l'una a l'altra, l'aigua -la primera que trobaven!- s'estenia
remorejant suaument pels reguerots; les masies sovintejaven, voltades
de feixucs pallers que semblava que dormissin un son profund, i arreu
colles d'homes treballant pels camps, donaven als vailets, acostumats
als erms i a les soledats de Torre-guillera, l'impressi d'una gran
gentada, vivint tranquila i feli en mig d'una gran riquesa.

Passat Sant Antoni de la Vall, prenien per la carretera i altra
vegada es tornaven a trobar en mig de la naturalesa, per una
naturalesa d'una fais tamb diferent. La petja de la carretera, la
pulcritut de son traat, on s'hi veia aquell esperit lluny, que ms
enll d'aquells horitzons bastia les meravelles de les ciutats, qual
ress de tard en tard arribava a Torre-guillera, que havia passat per
Vilavella, deixant-hi estesa la via del tren, que fins all arribava,
estrebant arreu la salvatge llibertat de la terra, els feia pensar
que ja no eren a casa seva, i amb l'encantament del foraster, anaven
mirant els pltans migrats, blancs de pols i desnarits de set, que en
interminable filera, hi rumbejaven a cada banda, per tota copa, mitja
dotzena de fulles, torrades del sol. A voltes, entre ells, omplint
tot l'ample de la carretera, trobaven enormes carros, carregats de
llenya, que trontollaven feixugament; i els cavalls que brandaven
arrossegant-los, les orelles caigudes, amb l'aplanament de les grans
caminades, al flairar l'euga, tombaven el coll, i llenaven un llarg
renill, que sonava tristament i es perdia enll dels camps
endormiscats.

L'ltim tros de carretera, era tot un panorama; desprs d'un revolt,
venia una baixada, i all baix al fons hi eixia Vilavella, amb ses
casetes blanques i afilerades, envolta en l'ombra d'un castell
quadrat. A tret de fusell del poble, comenava l'altra muntanya, la
muntanya de baix, que en deien de Sant Antoni per amunt, i entre la
muntanya i el poble, s'hi estenia una vall verdejant, plena d'hortes
i arbredes, per on s'esmunyia, costat per costat d'una riera, la
lnia del ferrocarril.

A l'entrar a Vilavella, en Pere entrava al bo de les seves glries;
ms tivat que mai sobre les srries, cobria d'una mirada desdenyosa
els vailets com ell, que jugaven a bales pel carrer, guaitava
indiferent a les dones que al sentir les petjades de l'euga eixien
pels portals, i sols al trobar grups d'homes, conversant amb l'aire
d'impertorbable somnolncia que eternament envaa el poble, els
donava el Du vos guard! somrient molt amigable.

I el que disfrutava un cop a l'estaci, facturant les llaunes,
carregant les buides, conversant de tu a tu amb els mossos i fins amb
el quefe -un senyor tot afeitat de cara, vestit de blau i amb gorra
galonada, que era com si digussim, l'amo del _trenc_. I quan,
desprs d'un repic de campana, se sentia al lluny el xiulet de la
mquina, corrien amb l'Antonet cap al reixat de fustes que tancava
l'anden, i all amorrats, veien al lluny una ratlla negra que
creixia, creixia rpidament com en un somni, fins que, sense ni
donar-se'n compte, se sentien envoltats en una revolada de fum,
d'aire calent, de sorolls i grinyols -i el tren passava: al davant la
mquina, orgullosa, i gonflada de fora, roncant ferstegament;
desprs el furg amb un mosso dret a la porta, un peu a l'estrep, a
punt de saltar; al darrera, els cotxes amb ses finestretes que anaven
passant, llises i iguals, parant-se a poc a poc... I un cop parades,
tot sovint per aquelles finestretes els vailets hi espiaven
somniosament quelcom d'aquell mn desconegut, que cada dia veien
passar, sempre diferent i sempre el mateix. Un dia era una ploma
blanca que es balancejava adornant els moviments d'un cap al
conversar, i en Pere feia:

-Goita quin senyoriu, avui!...

I l'Antonet per a contestar-li, resumia tota la seva admiraci en una
sola paraula:

-Du!...

Altres vegades era una m enguantada, que els senyalava eixint de la
penombra del cotxe, mentre arribava a n'ells el ress lluny d'una
rialla... Altres dies era gent com ells, gent de pags, entafurada en
cotxes pobres...

La mquina xiulava, els cotxes arrencaven, i tot aquell mn
desapareixia com una visi, sense deixar rastre del seu pas.

I duent encara en ses orelles el ress del pas del tren, amb una
estranya depressi de l'esperit, els vailets se'n tornaven cap a
Torre-guillera, pels camps vistos de sempre, pensant en terres
llunyanes, en el pas d'aquella gent que veien passar cada dia, i que
devia ser tan diferent del pas d'ells -d'aquells erms interminables
perduts en la soledat d'un cim.

Un dia de primavera, al parar-se el tren, els vailets de
Torre-guillera varen veure que s'obria la portella d'un cotxe...
cuita-corrents s'hi varen posar al davant. El quefe -l'amo del
_trenc_- s'hi va acostar de seguida i fent grans reverncies, qued
dret al costat de la portella, aguantant-la pel tancador de metall
lluent. Va baixar-ne primer una senyora vella, alta i esprimatxada,
amb un posat que als vailets els va semblar tot escaient. El
_sombrero_ negre que portava, feia ressaltar la blancor dels seus
cabells. Un cop a terra, es va girar de seguida, alant els braos
com per a ajudar a baixar a alg... Un home va sortir a la porta del
cotxe i li va donar un saquet de m: semblava jove, per tenia posat
de vell, el pit enfonsat, tot encorbat d'esquena... El quefe hi va
crrer per ajudar-lo, per ell, tot somrient per donar-li les
grcies, apuntal el bast a l'estrep, s'agaf amb l'altra m al
passador del cotxe, i fent un gran esfor, baix tot sol. De seguida
s'agaf del bra de la senyora i fu dues passes endavant per
allunyar-se del tren. Mentrestant, el quefe tancava la portella de
cop, i corria a tocar la campana.

La nova devia haver corregut per Vilavella, perqu en un moment mig
poble s'agombol entorn dels vailets:

-Ai, pobre miny!...- deia una dona.

-S que n'est d'atropellat!- saltava un altre.

-Tu, Mieta, que ja sn aqui?- cridava una veu estrident, del lluny i
estant.

-S, que enganxi de seguida en Pau!

La mquina xiul i el tren va arrencar... Els forasters es quedaren a
l'anden, conversant amb el quefe. En mig de la conversa la senyora
tragu un mocador negre del sac-de-m, i el pos al coll del malalt,
qui amb ulls molt tristos, mirava el paisatge a l'entorn.

Mentrestant en Pere, sense perdre detall, tafaneja. Va saber aviat
que eren uns estrangers molt rics que anaven a cl Boscs, desprs de
corre mig mn, per mor del jove que es gastava del pit... Que el
demat havia arribat el servei, molts criats amb molt de fato i fins
mobles i tot!...

-Tira que els toc, cl Boscs! Enguany si que faran bona anyada!...-
va fer en Pere.

-Ja ho pots ben dir, fill meu!- va contestar una dona; -quina sort
per ells!...

-I per vosaltres!- salt l'Antonet, amb posat d'home vell que cavila
coses fondes.

El drinc d'uns picarols va trencar la conversa. Era la tartana d'en
Pau que arribava al galop de la mula; don mitja volta i qued
aculada a la porta del reixat. Llavors els forasters es despediren
amb molta cerimnia del quefe i sortiren de l'anden. La gent els hi
fu pas en mig d'un gran silenci, s'aconduren a la tartana, en Pau
salt d'un bot a la banqueta i empunyant les regnes amb la m dreta
mentre amb l'esquerra feia voltar rpidament la trava, va dir la
frase sagramental;

-Amb perms, _senyores!_

I la tartana comen a sotraquejar. D'un tros lluny la senyora fu
adu amb la m al quefe, qui traient-se la gorra, es curb en una
reverncia monumental.

Desprs la gent se'n va entornar poc a poc, tot fent comentaris, la
placeta de la estaci qued solitria, i fermada a una accia l'euga
de Torre-guillera, remugava en son morralet, tot esquivant-se les
mosques, indiferent a tot el que passava, trist o alegre, nou o vell.

Els vailets tot el cam no varen parlar de res ms que dels
forasters... de lo rics que devien ser... de si el malalt es
curaria... de la sort de cl Boscs... I a casa seva en varen parlar,
i l'endem el mateix rostos avall, anant cap a l'estaci...

Al cap d'un parell de dies, a mitja carretera hi varen trobar un home
que semblava pags, per la cara afeitada, per senyor pel modo d'anar
vestit...

-Goita, aquest! deu ser de cl malalt!- va fer en Pere.

I tot murmurant Du vos gordi! li passaren pel costat. D'un tros
lluny tots tres varen girar-se i al trobar-se sobtats, els vailets,
vermells com bitxos, desviaren els ulls dessimuladament.

Poc a poc s'hi varen fer a veure'l aquell home a mitja carretera.
Desprs varen saber que era un criat gabaig que cada tarda baixava a
Vilavella a buscar cartes i diaris que hi arribaven al tren de quarts
de cinc, passava per les tendes esmerant moneda que era un b de
Du, i xano, xano se'n tornava a cl Boscs.

Era l'nic que en sabien dels forasters. Sols de tant en tant els
arribaven veus esmortudes de que si el malalt anava per b, de que
si aquella gent era una gent estranya, amb un urc que ni el Rei els
era bon mosso... Mes els vailets no en feien ja cabal, i de
Torre-guillera a Vilavella i amunt altra vegada, anaven seguint la
seva vida llisa, un dia darrera l'altre i tots iguals.

Devia fer una mesada que havien arribat els forasters, quan una
tarda, a l'entrar als Boscassos, en Pere va dir a l'Antonet:

-Goita'ls, el malalt i la senyora!

L'Antonet guait endavant, decantant-se una mica sobre l'euga, i, en
efecte, al cap-de-vall de l'ombrvol ull que feien els arbres,
abraant-se per sobre el cam, s'hi veien plenes de sol dugues
figures petites retallades sobre el fondo blau. El jove, el malalt,
seia a la punta de Penya-blanca; la senyora, sa mare, s'estava dreta
al seu costat, recolada en una sombrilla... la mica de vent que
passava li movia dolament les faldilles. Tots dos miraven cap al
lluny del pla.

Al passar, els vailets els hi varen donar les bones tardes! tots
rojos de sofocats; ells els hi varen contestar amb paraules que no
entengueren, acompanyades d'un somrs mig burleta, mig carinys, que
els hi fu pensar en l'alenada d'aquell mn enguantat que reia dintre
els cotxes al passar el tren.

I els vailets de Torre-guillera anaven desprs conversant:

-Oi, que fa la cara molt afable?...

-_Bastu_ a dir-te que no sembla pas el mateix!...

-Per _hats_ vist quin modo t de mirar-te?... sembla que tingui una
pena!...

-Poc que me'n sc ataleiat, jo... de la veia, s... i que en t cara
de plorar, la veia.

-Tira que els toc!... i tan rics com sn! ...

-Diu que ploren sovint, per xo, les senyores!...

-Ps... deu sser com per aqu dalt, all baix, si fa no fa!... Hi ha
qui plora i hi ha qui riu!...

D'aquell dia endavant, tot sovint varen trobar-los-hi als forasters
all dalt... es veia que en havent dinat, sortien de cl Boscs, que
queia a una hora lluny en una recolada de la muntanya, i tot
passejant, s'arribaven als Boscassos. Tots dos s'estaven quiets a la
punta de Penya-blanca, mirant al lluny.

Un dia, desprs de trobar-los-hi, l'Antonet va fer:

-Diu que els en ha passada alguna a n'aquesta gent!... diu que _ei_
s desterrat de la seva terra!...

-Oid!- va saltar en Pere -i com ho saps tu, aix?...

-Ahir, quan vaig anar a cercar tabac pel pare, en parlaven a l'estanc
de Vilavella... diu que aquest home que hi va cada tarda n'ha dit
alguna cosa!...

En Pere qued pensatiu bella estona; desprs va dir sentenciosament:

-Qui sap!... Per _bastu_ a dir-te que fins m'ho creuria que t
alguna cosa, _ei_!... Te mira d'una manera!... Mes pas res d'sser
mal home... m'hi jugo el coll, jo!...

Des de llavors no passaven vuit dies que els vailets no sabessin
alguna cosa dels forasters... sobretot l'Antonet que era el que
corria pel poble, mentre en Pere facturava la llet, un dia per vendre
ous o aviram, un altre per comprar tabac, fer esmolar les eines i per
comprar el que a Torre-guillera s'havia de menester. I al tornar cap
amunt ho explicava a n'en Pere, qui, com a ms entenimentat, hi
donava son parer.

-_Sabas_ qui hi havia avui a c l'adroguera?- va dir l'Antonet un
vespre -Aquei home que trobem cada dia per la carretera...

-Oid!... Diu que t un parlar tant estrany, oi?... Que l'hats
sentit, tu?...

-Ui, si ha dit ms coses!... ja s'entn ja... noms que a vegades li
costa de parlar... fa com aquei que s'ennuega!...

-I que ha dit quelcom d'_eis_?...

-Ha dit que era casat el malalt i que t una mossa... un _vra bij_,
estic que l'ha anomenada!... I tot seguit aqueia dona grossa que
s'est a la cantonada de la carretera, _sabas_?... al davant de c la
Vila, doncs aqueia li ha saltat: I per qu no ve a fer-li companyia
la seva dona!...

-s net! per qu no ve!...

-Oh, s que diu que tampoc gasta salut, _eia_...

-Doncs, per aix mateix: si _ei_ no en gasta i ve aqu per a
refer-se, per qu no ha de venir _eia_?...

Hi hagu un silenci. L'euga anava fent cam...

-Ja ho ha dit, ja, aqueia dona- torn al cap d'una estoneta
l'Antonet, -quan _ei_ ha estat fora!... per mi, deia, s que no filen
b!...

-Poca pena que deu ser _eia_!... Vet-ho aqu...

I seguiren tots dos en silenci.

Un altre dia, tot just havien arrencat de l'estaci, en Pere va dir,
senyalant a un home que s'aturava a un portal, d'esquena al carrer:

-No s l'Andreu de cl Boscs, aquest?...

-S que l's- digu l'Antonet, -el s trobat a cl ferrer, i en s
quedat tot astorat del que deia!...

-I aix!...

-Deia que ja voldria que fossin al botavant el malalt i la senyora i
tots el forasters...

-T'ho creguis pas!... la sap molt llarga, l'Andreu!...

-s que diu que sembla un cementiri, a casa seva, des de que hi sn
_eis_!... que ning diu una paraula, que el malalt i la senyora
s'estan tot el dia tancats i que _ei_ a vegades plora i crida, que
sembla _locu_!...

-Post-hi a jugar que no el sap dir el que diu el malalt quan crida...

-Oh, s que diu que tamb parla gabaig!... I _desprenses_ deia que un
dia que el seu hereu es fic a la cuina per fer tabola amb una
minyona, la veia el va atrapar i noi! hi va haver-hi un
sagramental... que l'endem la varen emmenar cap a Barcelona a la
minyona!... Vaja, diu que no sn pas gent com cal aqueia gent!...

-Poc que en fasses cas, de l'Andreu... s molt manefla!... Post-hi a
jugar que amb tant com diu, pel cap baix els en canar quatre unces
de deixa'ls estar a casa seva?...

-Quatre unces?... i ms i tot!...

I seguiren conversant sobre la sort de cl Boscs i el manefla que
era l'Andreu...

Havien passat dos mesos, quan una tarda a l'arribar a l'estaci, els
vailets de Torre-guillera hi varen trobar al malalt i a la senyora.
Ella parlava molt afable amb la dona del quefe, que tota vergonyosa
treia el cap per una finestra de la planta baixa... ell, el quefe,
que aquell dia s'havia posat el vestit de les festes, amb uns botons
lluents com a sols, es passejava andn amunt i avall, amb el malalt.
Cada vegada que passaven per davant del rellotge, el malalt hi
clavava els ulls, mirava desprs a la senyora i en la mirada que es
creuaven, hi vibrava un llampec d'ansietat. A la placeta de l'estaci
la tartana d'en Pau estava aculada al reixat; amb una branca de bruc,
en Pau esquivava les mosques a la mula, tot rondinant una can. Feia
una tarda calma i serena, sols un xic fresca de la humitat de la
tardor.

Tot just es veia el tren, que de la finestra d'un cotxe n'eix un
mocador blanc, voleiant al vent de la marxa... El malalt va fer acci
de corre-hi, per la senyora l'agaf pel bra... Tots dos estaven
afinats, els ulls els hi espurnejaven...

Encara el tren no havia entrat a l'estaci, que en lloc del mocador
eix a aquella finestra una carona tendra, blanca, d'ulls blaus,
voltada d'una cabellera rossa que el vent feia estarrufar... un
llacet blau en subjectava una mota sobre el mig del front.

-Goita- digu en Pere a l'Antonet, -deu sser la mossa, aqueia!...
oi, que es _gopa_!...

-Du!- va fer l'Antonet, com en les grans ocasions.

I en tant, la nena amb els braos estesos cap al malalt, tot passant,
cridava:

-Pap, pap!... pap.!...

Darrera d'ella els vailets hi varen veure una ombra negra...

-Poc que ve pas tampoc la de casa seva!- va dir en Pere, -s un home
all, oi?...

El malalt i la senyora corrien cap al cotxe, que passava de llarc,
tot aturant-se. Desprs, obrir-se la portella i caure la nena als
braos del malalt, va sser tot un... Ell s'hi abraon masegant-li
les galtones, omplint-la de petons -d'aquells petons plens, que tenen
nima... A la dona del quefe li vingueren les llgrimes als ulls.

En tant, del cotxe en baixava un senyor vell, vestit de negre, amb
grans bigotis blancs. Tot baixant, mir de fixo a la senyora,
senyalant amb un rpid moviment al malalt. La senyora va moure el cap
amb gran tristesa... Desprs s'abraaren, mentre el malalt s'hi
acostava portant la nena al bra.

Cinc dies desprs, a l'arribar a l'estaci els vailets de
Torre-guillera, amb greu sorpresa hi varen trobar al senyor vell i a
la nena... el quefe, prou els donava conversa, per ells li
contestaven poc... La nena estava trista, el senyor malhumorat.

Vingu el tren, s'hi embarcaren i se'n anaren, deixant l'andn llis i
pelat, ple d'una vaga tristesa. En un rec el quefe, amb les mans al
detrs, aguantant una banderola mig verda i mig vermella, conversava
amb un mosso. Els vailets s'hi varen anar acostant...

-Ara ho entenc menys- deia tot preocupat: -diu que ell volia la
criatura, que ara que la t no la vol... que hi ha recaigut i tot...
Oh, i diu que s la mateixa cara de sa mare, la nena...

-I on para, ara, ella?- va fer el mosso.

-Vols que t'ho digui clar? Doncs no ho s... cada vegada l'entenc
menys aquest embull...

-Ai, Du ens dongui un passament petit, per amb pau i harmonia-
salt la dona del quefe, que s'havia anat acostant poc a poc...

I callaren tots... sense moure's, amb posat de fonda preocupaci...

En tant, a la placeta, fermada a l'accia, l'euga de Torre-guillera
remugava son tou de palla, tot esquivant-se les mosques amb son aire
indiferent...

* * *

Aquell dia, en Pere i l'Antonet, a cavall de l'egua, varen sortir de
Vilavella a sol ben post. Bon tros abans d'arribar a Sant Antoni de
la Vall, era ja nit tancada.

-Que far lluna, avui?- digu l'Antonet, quan l'ombra s'espessea.

-Conto que s- va respondre en Pere, mirant en la intensa blavor que
tot ho esbarzerava. I varen callar tots dos... la sobtada marxa del
senyor vell i la nena els havia capficat... la conversa del quefe amb
el mosso havia estat per en Pere com una revelaci de que no
s'equivocava, de que aquella pena que havia endevinat en la mirada
del malalt era certa... Totes les veus que fins allavors havien
corregut formaven en son mag com un fons sobre del quin els fets
d'aquella tarda es destacaven, i ara s, ara n'estava segur de que
tot all del manefla de l'Andreu no eren cabries... de que all hi
havia alguna cosa molt fonda i molt trista.

I anaven fent cam; les petjades de l'euga sonaven acompassadament en
la immensa quietud que arreu s'esbandia; de tant en tant, els vailets
sentien el xerricar de dents de les rates-pinyades que eixint de
l'ombra es capbussaven en rpids giravolts al seu davant i es fonien
al lluny, voltant d'un vol llis... I semblava que l'ombra devingus
ms espessa. El cel era ple d'estrelles i els vailets sentien en son
front un ventet fi i humits que s'esbandia d'ample a ample per
l'estesa dels camps endormiscats.

Essent dalt de Penya-blanca, va sortir la lluna.

-Tela!- digu en Pere, senyalant-la amb el bra ests... i torn a
callar. No se'n sabia avenir: tanta alegria per l'arribada i que
hagus acabat d'aquella manera! Quantes angnies devia tancar aquella
nit tant calma!... i per una banda veia el tren allunyant-se corrent
sempre, emportant-se'n en son al de foc al senyor vell, malhumorat,
a la nena, vestida de blanc, amb aquell llacet blau, tota trista, i
per altra banda veia all a l'esquerra seva el pa d'ombra que feia la
fondalada de cl Boscs, i li semblava que entre el tren que fugia i
l'ombra immbil, s'hi alava quelcom fatal i terrible que vagava com
una nima en pena, per la calma de la nit.

En tant, per sobre de la muntanya de baix, que s'endevinava ms que
es veia, com una faixa negra al capdevall del pla, la lluna
s'aixecava, rodona, plena, vermella com una colossal gota de sang. Hi
havia una quietud grandiosa. L'euga, dreta sobre la Penya-blanca, va
tombar solemnement, seguint el cam, i els vailets varen veure de
llisquentes la seva ombra sobre la terra -una ombra indecisa i
esblanqueda creuant la neulida claror que la lluna comenava a fer.
I varen seguir cam amunt: la claror creixia rpidament, la seva
ombra s'anava retallant, partida entre la terra i el marge, a cada
instant ms forta, mentre al fons del sot s'hi posava una boira
blanquinosa. Entre ella, al lluny, s'hi veia un llumet vermell.

I els vailets anaven passant per la nit, sentint com el pensament
se'ls encondormia ple de la gran calma de la serena, quan de sobte
varen rebre una sotragada: la euga s'havia parat i amb el coll
apletat, flairava a banda i banda del cam... Arribaven als
Boscassos.

-Qu t?- fu l'Antonet tot sobressaltat; -mai aquella bstia havia
fet semblant maniobra.

-Poc que ho s!- respongu en Pere, mirant recelosament cap
endavant... Enlloc es veia res... El cam era net, amb son pedruscall
que al clar de la lluna prenia tons blavencs, amb ses roderes molt
fondes... deu passes endavant la massa enorme dels Boscassos es
destacava negra i rfola, sense una remor ni un moviment. En Pere
mirava, mirava, sense veure res enlloc... L'Antonet comen a
somicar.

-Calla o et tusto!- digu en Pere en una foguerada d'ira per aquell
ploric, que vagament sentia que augmentava el perill... l'Antonet va
callar, tot arrupit a la gropa... L'euga torn a caminar, per les
seves orelles no paraven, tant aviat les posava dretes i juntes, com
les apuntava aplanades endavant... i els vailets sentien sota seu les
pitrades d'aire que s'empassava com per flairar ben b... Ja no
pensaven en el malalt, ni en la nena... la por de lo desconegut en
plena soledat, els esparverava... pensaven en casos de llops i de
lladres que havien sentit contar, fets d'anys endarrera, que ara
sentien reviure com si els hi haguessin passat a ells, i com ms
miraven i escoltaven, sos sentits, oberts com mai ms sentien en el
silenci palpitar-hi la veu de la terra, aquella veu que se sent rares
vegades, escoltant molt, com un plany lluny... I al seu entorn veien
el clar de la lluna, estrafent el mn i pensaven quasi embascats, que
els Boscassos eren molt foscos, plens de recons d'ombra... que els
faltava molt per arribar a casa, i que quan vingus all, per ms que
cridessin no els sentirien d'enlloc...

I l'ombra dels Boscassos els va caure al damunt, com engolint-se'ls.
L'euga don un pas ms i va quedar parada en sec; els quatre rems
apuntalats a terra, el coll molt alt, les orelles juntes. Els vailets
sentiren passar sota d'ells el tremolor de la bstia i els cabells
se'ls varen eriar. Per tampoc es veia res enlloc, que fins el cel
tapava. Sols de lluny en lluny, la lluna hi entrava de llisquentes i
sos raigs polsosos, es trencaven en aquelles soques vinclades en
positures violentes en aquelles branques nuoses que semblaven braos
retorant-se desesperats. I aquells raigs de lluna, esbandien arreu
una claror malalta de conte de bruixes... hi obria recons que els
vailets no hi sabien, profunditats que semblaven fora del seu mn...
i tot hi era quiet, molt quiet, com lluny del temps i la vida...

-Arri!- crid en Pere, ventant garrotada a l'euga... L'Antonet torn
a somicar...

L'euga fu un bot endavant i els vailets quedaren glaats. A dues
passes del cam hi havia un home penjat... un raig de lluna li pega
en plena fa. Era el malalt. En Pere sols va veure la horrible
ganyota de la seva cara negra... L'Antonet sols es fix en lo
estirats que tenia els peus.

Cap d'ells fu un sol moviment... com en somnis varen sentir que
l'euga se'ls enduia en un gran salt... que galopava... galopava com
si se'ls emports per l'aire...

Quan varen tornar en si, pels seus costats els erms de Torre-guillera
s'esllanguien avall en suau pendent...

-Tu... que l'_hats_ vist?... Oi que era _ei_?...- va dir en Pere amb
veu molt baixa.

-Encara tinc un nus a la gola!- contest l'Antonet, ms baix encara.
I tots dos alhora murmuraren amb veu tant baixa que se'ls va fondre
pels llavis:

-Qu era negre!-

-Qu era llarg!...

L'euga tornava, a anar al pas... semblava tota abatuda, les orelles
caigudes, el coll baix i brandant... La seva ombra, monstruosament
estrafeta, lliscava tota estesa a flor dels erms, resseguint-ne
dolament les ondulacions. La lluna plena volava per les fondries
del cel tota rodona i molt petita... Sa claror queia sobre la terra i
es congriava al sot, allunyant-ne els horitzons... De tant en tant se
sentia al lluny el cant trist, per dol dels mussols... passava a
ratxades... en cantava un... en responien cent... desprs un altre en
contestava ms lluny... i callava tot. I en mig d'aquell silenci, els
vailets anaven passant, aclaparats de por, sentint una vaga grandesa
que no podien esbrinar; la grandesa de la tragdia complerta, dels
grans mals que no tenen remei... I pensaven que aquella mossa tan
_gopa_ que el tren s'enduia sempre, no ho sabia... que la senyora
vella tampoc ho sabia encara... i que el mort s'estava tot sol,
penjat d'una branca, all baix, sota seu... I sentien que eren ells
els nics que el vetllaven -perqu l'hi sabien,- caminant esmaperduts
per les soledats del mn...



FI





End of Project Gutenberg's En Pere i altres contes, by Claudi Planas i Font

*** END OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK EN PERE I ALTRES CONTES ***

***** This file should be named 20658-8.txt or 20658-8.zip *****
This and all associated files of various formats will be found in:
        http://www.gutenberg.org/2/0/6/5/20658/



Updated editions will replace the previous one--the old editions
will be renamed.

Creating the works from public domain print editions means that no
one owns a United States copyright in these works, so the Foundation
(and you!) can copy and distribute it in the United States without
permission and without paying copyright royalties.  Special rules,
set forth in the General Terms of Use part of this license, apply to
copying and distributing Project Gutenberg-tm electronic works to
protect the PROJECT GUTENBERG-tm concept and trademark.  Project
Gutenberg is a registered trademark, and may not be used if you
charge for the eBooks, unless you receive specific permission.  If you
do not charge anything for copies of this eBook, complying with the
rules is very easy.  You may use this eBook for nearly any purpose
such as creation of derivative works, reports, performances and
research.  They may be modified and printed and given away--you may do
practically ANYTHING with public domain eBooks.  Redistribution is
subject to the trademark license, especially commercial
redistribution.



*** START: FULL LICENSE ***

THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE
PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg-tm mission of promoting the free
distribution of electronic works, by using or distributing this work
(or any other work associated in any way with the phrase "Project
Gutenberg"), you agree to comply with all the terms of the Full Project
Gutenberg-tm License (available with this file or online at
http://gutenberg.org/license).


Section 1.  General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg-tm
electronic works

1.A.  By reading or using any part of this Project Gutenberg-tm
electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to
and accept all the terms of this license and intellectual property
(trademark/copyright) agreement.  If you do not agree to abide by all
the terms of this agreement, you must cease using and return or destroy
all copies of Project Gutenberg-tm electronic works in your possession.
If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a Project
Gutenberg-tm electronic work and you do not agree to be bound by the
terms of this agreement, you may obtain a refund from the person or
entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B.  "Project Gutenberg" is a registered trademark.  It may only be
used on or associated in any way with an electronic work by people who
agree to be bound by the terms of this agreement.  There are a few
things that you can do with most Project Gutenberg-tm electronic works
even without complying with the full terms of this agreement.  See
paragraph 1.C below.  There are a lot of things you can do with Project
Gutenberg-tm electronic works if you follow the terms of this agreement
and help preserve free future access to Project Gutenberg-tm electronic
works.  See paragraph 1.E below.

1.C.  The Project Gutenberg Literary Archive Foundation ("the Foundation"
or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection of Project
Gutenberg-tm electronic works.  Nearly all the individual works in the
collection are in the public domain in the United States.  If an
individual work is in the public domain in the United States and you are
located in the United States, we do not claim a right to prevent you from
copying, distributing, performing, displaying or creating derivative
works based on the work as long as all references to Project Gutenberg
are removed.  Of course, we hope that you will support the Project
Gutenberg-tm mission of promoting free access to electronic works by
freely sharing Project Gutenberg-tm works in compliance with the terms of
this agreement for keeping the Project Gutenberg-tm name associated with
the work.  You can easily comply with the terms of this agreement by
keeping this work in the same format with its attached full Project
Gutenberg-tm License when you share it without charge with others.

1.D.  The copyright laws of the place where you are located also govern
what you can do with this work.  Copyright laws in most countries are in
a constant state of change.  If you are outside the United States, check
the laws of your country in addition to the terms of this agreement
before downloading, copying, displaying, performing, distributing or
creating derivative works based on this work or any other Project
Gutenberg-tm work.  The Foundation makes no representations concerning
the copyright status of any work in any country outside the United
States.

1.E.  Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1.  The following sentence, with active links to, or other immediate
access to, the full Project Gutenberg-tm License must appear prominently
whenever any copy of a Project Gutenberg-tm work (any work on which the
phrase "Project Gutenberg" appears, or with which the phrase "Project
Gutenberg" is associated) is accessed, displayed, performed, viewed,
copied or distributed:

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org

1.E.2.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is derived
from the public domain (does not contain a notice indicating that it is
posted with permission of the copyright holder), the work can be copied
and distributed to anyone in the United States without paying any fees
or charges.  If you are redistributing or providing access to a work
with the phrase "Project Gutenberg" associated with or appearing on the
work, you must comply either with the requirements of paragraphs 1.E.1
through 1.E.7 or obtain permission for the use of the work and the
Project Gutenberg-tm trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or
1.E.9.

1.E.3.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is posted
with the permission of the copyright holder, your use and distribution
must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any additional
terms imposed by the copyright holder.  Additional terms will be linked
to the Project Gutenberg-tm License for all works posted with the
permission of the copyright holder found at the beginning of this work.

1.E.4.  Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg-tm
License terms from this work, or any files containing a part of this
work or any other work associated with Project Gutenberg-tm.

1.E.5.  Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this
electronic work, or any part of this electronic work, without
prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with
active links or immediate access to the full terms of the Project
Gutenberg-tm License.

1.E.6.  You may convert to and distribute this work in any binary,
compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including any
word processing or hypertext form.  However, if you provide access to or
distribute copies of a Project Gutenberg-tm work in a format other than
"Plain Vanilla ASCII" or other format used in the official version
posted on the official Project Gutenberg-tm web site (www.gutenberg.org),
you must, at no additional cost, fee or expense to the user, provide a
copy, a means of exporting a copy, or a means of obtaining a copy upon
request, of the work in its original "Plain Vanilla ASCII" or other
form.  Any alternate format must include the full Project Gutenberg-tm
License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7.  Do not charge a fee for access to, viewing, displaying,
performing, copying or distributing any Project Gutenberg-tm works
unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8.  You may charge a reasonable fee for copies of or providing
access to or distributing Project Gutenberg-tm electronic works provided
that

- You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from
     the use of Project Gutenberg-tm works calculated using the method
     you already use to calculate your applicable taxes.  The fee is
     owed to the owner of the Project Gutenberg-tm trademark, but he
     has agreed to donate royalties under this paragraph to the
     Project Gutenberg Literary Archive Foundation.  Royalty payments
     must be paid within 60 days following each date on which you
     prepare (or are legally required to prepare) your periodic tax
     returns.  Royalty payments should be clearly marked as such and
     sent to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation at the
     address specified in Section 4, "Information about donations to
     the Project Gutenberg Literary Archive Foundation."

- You provide a full refund of any money paid by a user who notifies
     you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he
     does not agree to the terms of the full Project Gutenberg-tm
     License.  You must require such a user to return or
     destroy all copies of the works possessed in a physical medium
     and discontinue all use of and all access to other copies of
     Project Gutenberg-tm works.

- You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of any
     money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the
     electronic work is discovered and reported to you within 90 days
     of receipt of the work.

- You comply with all other terms of this agreement for free
     distribution of Project Gutenberg-tm works.

1.E.9.  If you wish to charge a fee or distribute a Project Gutenberg-tm
electronic work or group of works on different terms than are set
forth in this agreement, you must obtain permission in writing from
both the Project Gutenberg Literary Archive Foundation and Michael
Hart, the owner of the Project Gutenberg-tm trademark.  Contact the
Foundation as set forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1.  Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable
effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread
public domain works in creating the Project Gutenberg-tm
collection.  Despite these efforts, Project Gutenberg-tm electronic
works, and the medium on which they may be stored, may contain
"Defects," such as, but not limited to, incomplete, inaccurate or
corrupt data, transcription errors, a copyright or other intellectual
property infringement, a defective or damaged disk or other medium, a
computer virus, or computer codes that damage or cannot be read by
your equipment.

1.F.2.  LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the "Right
of Replacement or Refund" described in paragraph 1.F.3, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project
Gutenberg-tm trademark, and any other party distributing a Project
Gutenberg-tm electronic work under this agreement, disclaim all
liability to you for damages, costs and expenses, including legal
fees.  YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT
LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE
PROVIDED IN PARAGRAPH F3.  YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE
TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE
LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR
INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH
DAMAGE.

1.F.3.  LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a
defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can
receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a
written explanation to the person you received the work from.  If you
received the work on a physical medium, you must return the medium with
your written explanation.  The person or entity that provided you with
the defective work may elect to provide a replacement copy in lieu of a
refund.  If you received the work electronically, the person or entity
providing it to you may choose to give you a second opportunity to
receive the work electronically in lieu of a refund.  If the second copy
is also defective, you may demand a refund in writing without further
opportunities to fix the problem.

1.F.4.  Except for the limited right of replacement or refund set forth
in paragraph 1.F.3, this work is provided to you 'AS-IS' WITH NO OTHER
WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT LIMITED TO
WARRANTIES OF MERCHANTIBILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5.  Some states do not allow disclaimers of certain implied
warranties or the exclusion or limitation of certain types of damages.
If any disclaimer or limitation set forth in this agreement violates the
law of the state applicable to this agreement, the agreement shall be
interpreted to make the maximum disclaimer or limitation permitted by
the applicable state law.  The invalidity or unenforceability of any
provision of this agreement shall not void the remaining provisions.

1.F.6.  INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the
trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone
providing copies of Project Gutenberg-tm electronic works in accordance
with this agreement, and any volunteers associated with the production,
promotion and distribution of Project Gutenberg-tm electronic works,
harmless from all liability, costs and expenses, including legal fees,
that arise directly or indirectly from any of the following which you do
or cause to occur: (a) distribution of this or any Project Gutenberg-tm
work, (b) alteration, modification, or additions or deletions to any
Project Gutenberg-tm work, and (c) any Defect you cause.


Section  2.  Information about the Mission of Project Gutenberg-tm

Project Gutenberg-tm is synonymous with the free distribution of
electronic works in formats readable by the widest variety of computers
including obsolete, old, middle-aged and new computers.  It exists
because of the efforts of hundreds of volunteers and donations from
people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the
assistance they need, is critical to reaching Project Gutenberg-tm's
goals and ensuring that the Project Gutenberg-tm collection will
remain freely available for generations to come.  In 2001, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure
and permanent future for Project Gutenberg-tm and future generations.
To learn more about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation
and how your efforts and donations can help, see Sections 3 and 4
and the Foundation web page at http://www.pglaf.org.


Section 3.  Information about the Project Gutenberg Literary Archive
Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non profit
501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the
state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal
Revenue Service.  The Foundation's EIN or federal tax identification
number is 64-6221541.  Its 501(c)(3) letter is posted at
http://pglaf.org/fundraising.  Contributions to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation are tax deductible to the full extent
permitted by U.S. federal laws and your state's laws.

The Foundation's principal office is located at 4557 Melan Dr. S.
Fairbanks, AK, 99712., but its volunteers and employees are scattered
throughout numerous locations.  Its business office is located at
809 North 1500 West, Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887, email
business@pglaf.org.  Email contact links and up to date contact
information can be found at the Foundation's web site and official
page at http://pglaf.org

For additional contact information:
     Dr. Gregory B. Newby
     Chief Executive and Director
     gbnewby@pglaf.org


Section 4.  Information about Donations to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation

Project Gutenberg-tm depends upon and cannot survive without wide
spread public support and donations to carry out its mission of
increasing the number of public domain and licensed works that can be
freely distributed in machine readable form accessible by the widest
array of equipment including outdated equipment.  Many small donations
($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt
status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating
charities and charitable donations in all 50 states of the United
States.  Compliance requirements are not uniform and it takes a
considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up
with these requirements.  We do not solicit donations in locations
where we have not received written confirmation of compliance.  To
SEND DONATIONS or determine the status of compliance for any
particular state visit http://pglaf.org

While we cannot and do not solicit contributions from states where we
have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition
against accepting unsolicited donations from donors in such states who
approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make
any statements concerning tax treatment of donations received from
outside the United States.  U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg Web pages for current donation
methods and addresses.  Donations are accepted in a number of other
ways including checks, online payments and credit card donations.
To donate, please visit: http://pglaf.org/donate


Section 5.  General Information About Project Gutenberg-tm electronic
works.

Professor Michael S. Hart is the originator of the Project Gutenberg-tm
concept of a library of electronic works that could be freely shared
with anyone.  For thirty years, he produced and distributed Project
Gutenberg-tm eBooks with only a loose network of volunteer support.


Project Gutenberg-tm eBooks are often created from several printed
editions, all of which are confirmed as Public Domain in the U.S.
unless a copyright notice is included.  Thus, we do not necessarily
keep eBooks in compliance with any particular paper edition.


Most people start at our Web site which has the main PG search facility:

     http://www.gutenberg.org

This Web site includes information about Project Gutenberg-tm,
including how to make donations to the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to
subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.
